En la Plaça de l’església hi trobem la seva font. Es en forma de caseta, amb teulada. Te una aixeta antiga, l’aigua sobrant va a una pica rodona, Va ser construïda l’any 1984. Darrera seu hi ha un seient fet d’obra.
A l’entrada a petit poble, al costat esquerd i front de la Bassa, que ja us vaig descriure, esta l’Alzina. Es de tronc allargat amb nombroses branques i bona capçada.
El poble se situa al sud-est del terme municipal, enfilat a un turó i coronat per les restes d’un antic castell i l’església romànica de Santa Maria de Gàver.
Font situada dins d’una arcada, es molt senzilla feta d’obra de pedra amb una aixeta d’estil antic. L’aigua cau a una pica no massa gran de la mateixa estructura del seu conjunt.
Al costat del carrer Rodada, esta aquesta Font adossada a una finca, te una aixeta polsador, amb una pica rectangular. Amb un seient molt allargat al seu costat.
Font bastida sota el marge dret d’una zona arbrada situada al costat del camí forestal que va del Castell de Santa Maria a Sant Domí.
Història
El consum de la seva aigua és beneficiosa per la gent que pateix malalties renals, perquè té una composició amb poca calç.
L’espai d’accés queda delimitat per dos murs laterals obrats en sec emprant pedra irregular del país, on s’encaixen unes escales que baixen fins a l’accés a l’interior de la font.
Aquest accés es realitza a partir d’una estructura d’arc apuntat que ens condueix al seu interior. Aquest interior està cobert amb una volta apuntada i capçada amb una estructura arrodonida.
La volta es basteix damunt de la cinglera de la roca.
Finalment, un brollador obert a la part baixa la mateixa roca, permet la sortida de l’aigua que queda recollida en un tall rebaixat a la mateixa cinglera.
La Font de Gospí és una font del poble de Gospí, al municipi de Sant Ramon (Segarra), situada a la vall que envolta el turó de Gospí.
Historia:
La font actual, anteriorment ja n’hi devia haver alguna altra, i el safareig es varen construir a finals del S. XVIII gràcies a la família Rubí.
Un membre d’aquesta, va “fer les amèriques” i va tornar ric.
El 1772, tal com mostra la inscripció el Sr. Rubí va pagar la font i el safareig.
A la segona meitat del S. XVIII Catalunya s’anava recuperant de la Guerra de Successió. Fou en aquest moment que les ciutats i els pobles van fer millores urbanístiques. Es van crear espais per passejar i afavorir la vida social.
La font i el safareig, que tenen una gran importància en la vida quotidiana, és fan més pràctics i s’embelleixen per fer més agradable el punt de trobada de la gent que va a rentar, a buscar aigua, etc.
Aquests elements que formen part de l’arquitectura popular s’han perdut en alguns pobles. És convenient preservar-los, ja que són un testimoni etnogràfic i mostren com es vivia no fa tant de temps.
Unes escales porten a la font
Actualment es conserva la font realitzada al segle XVIII, concretament el 1772, fruit de la transformació d’una ja existent.
La font original es va cobrir amb una volta formada per un arc de mig punt i es va tancar amb una porta metàl·lica sobre la qual hi ha una inscripció mig esborrada en la qual apareix el nom del promotor de l’obra, el qual degut al seu mal estat de conservació no es pot llegir correctament,
i una segona inscripció que fa referència aquesta transformació: “En loa per lo comu, 1772”.
La font està formada per dos brocs de coure en forma de cap d’animal, possiblement un lleó,
d’on raja l’aigua que es recull en un canal, fet amb pedra saulonenca, que la porta fins al safareig, una construcció rectangular de pedra on s’hi accedeix mitjançanat unes escales,
i que el 1951 es va reformar perquè es pogués rentar de peu.
Del safareig en surt un canal que condueix l’aigua cap als horts
per aprofitar l’aigüa per regar.
Al costat de la font trobem tres piques de pedra, de les quals una servia per netejar la verdura i l’altra s’utilitzava com abeurador
fonts naturals, aigua, muntanya i més 