Arxius mensuals: Octubre de 2026

Avui tornem a visitar: La Font de La Riba de Sant Quirze del Vallès

Publicat el per
Respon

La Font de la Riba és un espai natural de Sant Quirze del Vallès, situat a l’entorn fluvial de la zona de Can Poncic.

Es troba ubicada sota la balma neolítica de Can Pallàs i molt a prop del pas del torrent de la Betzuca.

És de gran importància patrimonial ja que es tracta d’una de les poques fonts naturals que encara es conserven actives o visibles al terme municipal, que en el passat va arribar a albergar més de 40 fonts i mines d’aigua.

Característiques i Història:

Ubicació ecològica: forma part del projecte de recuperació de la torrent de la Betzuca. de Can Poncic i conserva traces del bosc de ribera tradicional de la comarca.

Recuperació ciutadana: Al novembre del 2008, l’associació veïnal Sant Quirze del Vallès Natura juntament amb voluntaris locals i el col·lectiu DEPANA, van recuperar l’entorn de la font mitjançant jornades populars. Van arreglar els accessos, van col·locar esglaons de fusta i van instal·lar posteriorment un panell decoratiu infantil.

Estat actual: L’entorn pateix variacions segons l’època de l’any i les pluges. En períodes de sequera severa el cabal pot desaparèixer o veure’s afectat per la densa vegetació i la caiguda de branques del bosc limítrof.

Senderisme i Rutes:

L’entorn de la font és una destinació habitual per a passejades locals de baixa dificultat. Hi ha diversos recorreguts circulars ideals per fer a peu que connecten el nucli urbà de Sant Quirze amb la natura,

Ruta de la Betzuca: Molts senderistes segueixen l’itinerari en plataformes que arrenca a zones cèntriques com el Parc de Can Feliu, passa per la riera de Can Barra i remunta el curs fluvial fins a arribar a la Font de la Riba.

Connexió Regional: El sender també forma part de trajectes més llargs cap a les Fonts (Terrassa) creuant la Serra de Galliners.

Des de novembre de 2025, Armengol Gelabert i uns voluntaris porten de nou a terme la recuperació de la Font de la Riba i les seves rodalies. Els proper dies farem esment.

Recull de dades: IA.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col·laborador : Armengol Gelabert

Arbres: Les Alzines de Togores de Sabadell

Publicat el per
Respon

L’ermita de Togores és un monument del municipi de Sabadell (Vallès Occidental) protegit com a bé cultural d’interès local. Es tracta d’una ermita i masia possiblement del segle XIV, situades a l’esquerra del Ripoll, a la vall del riu Tort,

en una esplanada envoltada d’alzines.

Els boscos de rodalies de Togores bàsicament són de Pi,

però cal destacar les alzines properes a l’ermita i masia.

Moltes son de tronc destacable,

amb branques allargades i notables.

Algunes amb una capçada arrodonida i amb moltes fulles.

Fa uns anys en rere, era un espai que es concentrava molta gent per passar el dia,

a l’ombra de les alzines.

Recull de dades: Viquipèdia i propi

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Font lluminosa de Súria

Publicat el per
Respon

La Font lluminosa esta en la Plaça de Sant Joan, al costat del riu Cardener en Súria.

Historia:

  • Aquesta font substitueix a una altra, la qual tenia la funció de donar aigua a persones i animals.
  • L’aigua d’aquesta provenia del costat de la muntanya, no del riu (SOLER, 1985).
  • La plaça de Sant Joan antigament, es deia Pla de la Font i era el lloc de parada dels carruatges tibats per animals, funció continuada per l’estació d’autobusos (SOLER, 1985)

Font lluminosa amb quatre columnes de ciment, d’ordre dòric truncades a mig fust,

que serveix de tancament a la plaça de Sant Joan, pel cantó del riu.

Taula per jugar en família en la plaça de Sant Joan.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Molí d’Escrigues de Santa Maria de Merlès

Publicat el per
Respon

A 200 metres de la carretera BV-4406, punt quilomètric 14’100 esta el Molí d’Escrigues.

Historia:

  • El molí d’Escrigues està documentat a partir del segle XVII i es va reedificar al segle XVIII (1763) tot i que probablement és més antic.
  • Hi ha força ampliacions del segle XVIII i XIX i es va mantenir actiu com a molí fariner fins abans de la Guerra Civil espanyola.
  • Era propietat emfitèutica del mas Escrigues (actual masoveria d’Escrigues) i pagava censos al senyor de la Portella, senyor jurisdiccional del lloc.
  • L’any 1730, Joan Escrigues, va rebre la concessió hidràulica per part de l’administració borbònica.

El molí d’Escrigues es troba situat a la riba oest de la riera de Merlès, bastit sobre una gran esplanada rocosa a tocar de la riera, prop de la masoveria d’Escrigues.

Es tracta d’un molí format per diversos cossos adossats i estructures de diferent alçada, nivell de teulada i vessants, ampliades al llarg dels anys que li confereixen una planta irregular.

La part més antiga del molí està construïda amb maçoneria de pedra treballada i ben alineada, en algunes parts formant filades regulars. Presenta cantonades diferenciades integrades als murs fruit de les ampliacions al llarg dels anys.

La façana principal, orientada al nord, presenta el portal principal d’accés, emmarcat amb brancals i llinda de pedra treballada amb la data inscrita de 1783 i dibuix d’un cor amb una creu, al mig de la data.

A l’esquerra en s’hi adossa un cos de teulada d’una vessant que sobresurt perpendicularment, el qual presenta dues finestres obertures emmarcades amb pedra a la seva banda est.

A la façana est, i a nivell de planta baixa, hi ha una finestra emmarcada amb monòlits de pedra i una petita finestra quadrangular a la dreta. Al nivell de primer pis s’hi obren tres finestres, dues de les quals emmarcades amb monòlits de pedra i un accés a un balcó on hi ha adossada la comuna d’obra.

La façana sud correspon a una ampliació del segle XIX. A nivell de soterrani hi ha el carcabà que presenta un arc de mig punt adovellat i l’interior amb volta de canó. A nivell de planta baixa hi ha una finestra emmarcada amb pedra treballada i la data inscrita de 1882.

Seguint la vertical, a nivell de primer pis hi ha dues finestres, una de petites dimensions desplaçada a la dreta i una altra emmarcada amb monòlits de pedra treballada i la data inscrita de 1887. A nivell de golfes, sota teulada, hi ha una finestra de menors dimensions, també emmarcada amb monòlits de pedra treballada.

A la banda nord hi ha la bassa del molí reconstruïda recentment amb formigó a causa de les filtracions d’aigua cap a l’interior del molí.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Jordi Compte i Marta Homs

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui visitem: La Font del Safareig de Santa Margarida de Montbui

Publicat el per
Respon

La Font del Safareig esta situada en el carrer de Sant Roc, 35, dins del nucli antic de Santa Margarida de Montbui.

Historia:

  • El nom de font de Safareig fa relacionar la font amb el proper safareig situat a uns metres de distància, a l’altra banda del carrer.
  • Es tracta d’un dels safareigs omplerts amb aigua del rec, situats a l’entrada del nucli antic.
  • Possiblement es tracti d’una font aixecada a començaments del segle XX.

La font del Safareig, es troba ubicada al carrer de Sant Roc, 35 del nucli antic de Montbui, davant mateix de la plaça del Safareig i actualment està connectada a la xarxa pública d’abastament d’aigua potable. Es tracta d’una font formada per un peu de ciment rectangular de 160 cm d’alçada x 55 cm d’amplada x 56 cm de fons, acabat a la part superior en forma de deus aigües i acabat amb un teuladet ornamental. Aquest peu compta a la part inferior amb una pica molt simple feta amb maons.

Tot el conjunt es troba assentat sobre un terra format per rajoles quadrangulars de terra cuita de color marró. Com a element decoratiu, la font compta amb una ornamentació situada a la part superior del peu consistent en un cercle motllurat amb una creu al centre. Sota aquest element, es situa l’aixeta metàl·lica que permet el pas de l’aigua. Tot el peu es troba pintat en color blanc, ressaltant la creu central en una tonalitat més vistosa.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Cingleres dels Plans de Santa Maria d’Oló

Publicat el per
Respon

De St Joan d’Oló nou seguir pista W 600 m, camí N 200 m, camí dreta i després esq. i camí N-W 400 m

Cingle característic d’aquest tram de la Riera d’Oló amb els estrats geològics, d’un color rosat, que han quedat al descobert per la tasca erosiva de la riera. Es troba molt a prop de l’església vella de Sant Joan d’Oló.

Precisament en un dels extrems del turó on hi ha les restes d’aquesta església romànica s’hi ha adequat un petit mirador encarat cap a aquest espectacular cingle. En aquest sector la Riera d’Oló forma un ampli meandre.

A la part de llevant, on la tasca erosiva de la riera ha estat més intensa, s’aixeca un serrat de forma triangular que en una de les seves cares presenta un tall pràcticament vertical, d’uns 80 metres. Ha deixat al descobert els materials sedimentaris, dipositats en estrats horitzontals.

Observacions: 

Les indicacions d’accés (emplaçament) són per arribar al mirador

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Rec Comú de Santa Margarida de Montbui

Publicat el per
Respon

El Rec Comú s’arriba des del nucli antic de Santa Margarida, entre el torrent Garrigosa i el camí vell de la Llacuna.

Historia:

  • La historiografia tradicional atribueix la construcció d’aquest rec a una iniciativa dels comtes de Plasència, senyors de Montbui, i s’hauria convertit en un dels estímuls importants en la fixació de la població al nucli antic de Santa Margarida: “El rec del Comú de Montbui va ser construït pel baró de Montbui, per a proveir-se de l’aigua necessària, des de Cal Alemany fins a la Casa Gran.
  • Per tal motiu, els que utilitzaven l’aigua per regar, havien de dar-li parts dels fruits que collien.
  • Ara aquest rec ha passat a domini públic i s’escura cada any al matí de Sant Isidre, prenent part en aquesta feina un de cada casa, cridats pel nunci; que a punta de dia segueix el poble trucant una planxa de ferro, que és el senyal de costum.”AMENOS (1949: 129-163)
  • Tot i la presumpta autoria que la tradició popular atribueix als comtes de Plasència, el rec és una construcció documentada des del segle XIV, i es tractava d’un rec de caràcter comunal no subjecte a restriccions fiscals per part dels senyors del terme.
  • Aquest fet no descarta modificacions i ampliacions fetes al segle XVII lligades a l’arribada de l’aigua a la Casa Gran, propietat dels comtes.
  • També la creació de la primera Comunitat de regants als segle XVIII indica la titularitat pública d’aquesta infraestructura.
  • La documentació municipal de finals del segle XIX descrivia el rec procedent “de una presa construida de muchísimos años en el torrente Garrigosa, muy cerca del manantial de Can Alemany, para recoger sus aiguas y las del Grifol, fuentes que salen en el alveo del torrente, para llevarlas por medio de una acequia hasta una balsa, desde donde las utilizan los vecinos para riego y usos domésticos” TORRAS (1991: 35)

Rec de 5,5 km de llargada que canalitza les aigües al naixement del Torrent de la Garrigosa i discorre en direcció al nucli antic de Montbui. El curs del torrent és paral·lel al torrent i al vell camí de la Llacuna. La seva estructura està formada per un petit vall excavat al terra d’entre 20 i 25 cm de fondària i uns 20 cm d’amplada de mitjana. La construcció és feta amb lloses de pedra tot i que alguns trams ha estat reformat amb formigó. El rec omple al llarg del seu recorregut diverses basses destinades al rec d’horts. Un cop entrat dins del nucli de Montbui el rec omplia una bassa situada a tocar de l’església de Santa Margarida, per regar els horts de la rectoria, i dues basses dins la propietat de la Casa Gran, una per regar els horts i una altra per rentar la roba i per usos domèstics.

Observacions:

Actualment el rec continua regant els horts propers al nucli de Santa Margarida.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui destaquem: La Font del Conill de Santa Margarida de Montbui

Publicat el per
Respon

Crta. C-37, km. 61,3 a la sortida del nucli antic de Santa Margarida, al cantó esquerre de la ctra.

Un camí baixa a la riera, la font esta en un marge a l’esquerra a tocar del pont de la carretera.

La seva estructura esta adossada al mur que conte la paret d’obra. Te el nom de la font gravat. El broc no raja aigua i la pica esta plena de terra i fulles. Coneguda també per la Font de Sanahuja.

A cada costat de la font hi ha un seient d’obra mig tapada per la vegetació.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres: Alzina al Plans de Torigues de Santa Maria d’Oló

Publicat el per
Respon

Per arribar a L’Alzina, cal anar per la ctra. local a St. Joan d’Oló 1,5 km, seguir el camí direcció N-E (camí de l’Estany) 700 m i camí N., hi ha una pista a la dreta on esta aquest Arbre.

Es una Alzina que destaca sobre les que hi ha en aquest espai.

Amb tronc gruixut i nombroses destacades branques amb una capçada arrodonida.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui visitem: La Font del Comú en Santa Margarida de Montbui

Publicat el per
Respon

La Font del Comú esta en la cruïlla dels carrers Sant Magí i Sant Roc, dins del nucli antic de Santa Margarida de Montbui.

Historia:

  • La seva situació actual no es correspon amb el lloc que ocupava originalment, al final del carrer Sant Magí, la cap de la plaça de l’església.
  • Aquest era el motiu pel qual se la coneixia amb el nom de font de Sant Magí. A causa de la remodelació i asfaltat dels carrers la seva posició fou corregida i passà a ocupar el lloc actual.
  • L’actual font és de l’any 1934 tal com indica el rètol de la pedra.
  • Està connectada a la xarxa pública.

Font construïda en ciment i es troba formada per un peu de 54 cm d’amplada per 95 cm d’alçada. L’acabament superior d’aquest peu es realitza amb una forma ondulada i arrodonida.

Aquest peu, descansa sobre una pica rodona, feta també en ciment, de 62 cm d’amplada per 30 cm d’alçada i 56 cm de fons. Al centre del peu s’inseria una aixeta metàl·lica de polsador daurada que permet el pas de l’aigua.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero