Els Jardins de Miquel Martí i Pol, esta situats en camí Sant Cugat al Papiol, avinguda Pompeu Fabra, Passeig del Roser i Plaça del Blat de Sant Cugat del Vallès.
Te una diversitat d’arbres que proporcionen una bona ombra.
Disposa d’un Rocòdrom de lliure accés, per a 14 a 65 anys.
Us passo les normes per seu us,
També un espai amb atraccions per els més petits.
Aquests Jardins estan considerats com a Refugis climàtics exteriors en Sant Cugat del Vallès.
Gracies al seus grans i allargats arbres que disposa.
La Figuera de Moro és una planta del gènere Opuntia, originària d’Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.
Té molts noms populars, figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d’Índia al Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l’Alguer, figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord i figuera de pic a Eivissa.
El nom del gènere prové de la ciutat grega d’Opunt i l’epítet del binomi prové del llatíficus indica ‘figuera de l’Índia’, encara que no prové de l’Índia, sinó de Mèxic.
Està catalogada com a espècie exòtica invasora al territori espanyol de la península Ibèrica i les Illes Balears. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural. Tampoc es poden re introduir exemplars que hagin estat extrets de la natura.
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d’amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d’uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d’altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors van del color groc al vermell passant per tota una gamma dels taronges. Són grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s’esdevé entre maig i juliol. El fruit, anomenat figa de moro (o figa de pala), és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura i comestible, de gust suau i apreciada com a postre refrescant. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
Als Països Catalans ha esdevingut subespontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d’Europa.
Les figues de moro es cullen a la darreria de l’estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se’n prepara xarop i arrop, formes en què s’eviten els pinyols.
Un insecte acaba amb les figueres de moro
La cotxinilla ha causat estralls a aquesta planta invasora en Catalunya en aquesta última dècada…
S’estén ràpidament per zones pròximes i així per tota la costa mediterrània.
La primera detecció de l’insecte assilvestrat es va registrar l’any 2007 a Múrcia, i després es va estendre per Andalusia oriental i Alacant.
Als voltants de Barcelona, la seva presència està documentada des del 2014… fins avui en dia.
La Font esta situadaal bell mig del nucli urbà, al Pla de Missa, al costat de la Rectoria de Copons.
Historia:
Probablement, les peces que conformen la font foren reaprofitades d’altres estructures.
La datació està relacionada amb la construcció de l’edifici de la Rectoria.
Font situada a la banda de llevant del Pla de Missa i que es troba adossada a la façana de migdia de la Rectoria. Es tracta d’una petita font de pedra formada per una pica de planta circular, assentada damunt d’un tambor estriat. La pica està adossada a un frontal semicircular format per dues pedres picades, amb un sortidor central . Aquest frontal està rematat per un element troncocònic de pedra picada a mode de barret.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
El llac de Como o Làrio (antigament Lacus Larius o Lacus Comacinus, Llach de Comm en llombard) és un llac de la Llombardia, al nord d’Itàlia. Té una superfície de 146 km² i una profunditat màxima de 410 metres. Té origen glacial i la part inferior queda a uns 200 metres sota el nivell del mar. A la vora té la ciutat de Como que li dona el seu nom actual.
Toponímia
A l’antiguitat els escriptors llatins l’anomenaven lacus Lārius i els grecs, Λάριος (Larios) El nom podria ser d’origen prellatí o, segons Alfreo Trombetti, el nom deriva d’una arrel protoindoeuropea lar- («lloc excavat»). A partir de l’Edat Mitjana es va començar a dir lacus commacinus o comensis, prenent el nom de la propera ciutat de Como i que va evolucionar fins a l’actual nom en italià lago di Como.
La costa entre Mandello del Lario i Varenna s’anomena la Costa d’Oro i és considerada la més bella, amb les millors condicions climàtiques i la que té la vista més espectacular de tot el llac. La Costa d’Oro s’utilitza per referir-se extraoficialment a una part de la costa est del llac de Como. Per la seva transcendència, les guerres per intentar conquerir aquesta costa del llac de Como van ser nombroses i van durar dècades, fins i tot per part dels exèrcits de Milà i de la República de Venècia.
Morfologia
El llac de Como, que es troba 199 m sobre el nivell del mar, té una llargada de 46 km i una amplada que varia de 650 metres a 4,3 km. Amb una superfície de 145 km², és el tercer llac italià i el primer tenint en compte el perímetre, que fa 170 km. És el cinquè llac més profund d’Europa, amb 410 metres. La seva longitud màxima és de 46 quilòmetres.[cal citació] El seu origen és un fiord bífid, és a dir que es va formar per una glacera que va formar una vall en forma de Y, totalment excavada en els prealpsllombards.
Un refrany popular de la regió el defineix amb forma humana: Il lago di Como ha la forma di un uomo, una gamba a Lecco e quell’altra a Como, il naso a Domaso ed il sedere a Bellaggio (el llac de Como té la forma d’un home, una cama a Lecco i l’altra a Como, el nas a Domaso i el cul a Bellagio).
La morfologia del territori varia des d’uns pendents arrodonits coberts d’herba a les Dolomites fins a les zones de rocalla. Els dipòsits al·luvials, transportats per rius i torrents, van començar a formar-se durant les postglaciacions i van ser la causa de la separació dels llacs menors (el Mezzola al nord i al sud el Garlate i l’Olginate).
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Al llac hi ha una illa anomenada Comacina, d’una llargada de poc més de 600 metres. Actualment està deshabitada, però s’hi conserven les restes de fins a cinc esglésies.
La conca hidrogràfica
La conca està configurada per tres parts diferenciades: al sud-oest el ramal de Como, a sud-est el ramal de Lecco i al nord el ramal de Colico, el més obert dels tres. El fiord està tancat al sud per la cadena muntanyosa anomenada Triangolo Lariano i això fa que la ciutat de Como, a diferència de les altres, pateixi inundacions. La divisió en tres ramals és clarament observable des de Sasso di San Martino, un cim de 862 m del municipi de Griante. En la confluència dels tres ramals hi ha tres petites ciutats: Bellagio, Menaggio i Lierna. El principal afluent és el riu Adda, que entra al llac a prop de Colico i segueix el seu curs a la vora de Lecco. El riu Lambro neix al Triangolo Lariano.
Especialment típica és la riba est del ramal de Como, molt accidentada i boscosa. El paisatge encara està format per cases antigues situades entre el llac i les muntanyes, amb escales escarpades que porten a la riba. La resta del llac, però, es caracteritza per un paisatge escarpat que obliga a una separació entre els habitatges construïts.
El llac forma algunes badies, una d’elles és l’anomenada laghetto de Piona, entre els municipis de Colico i Dori, delimitada per la península d’Olgiasca i el Montecchio Sud. A la badia desemboca a la riera Merla, les aigües són abundants només durant la temporada de pluges.
Mercat immobiliari
El valor dels immobles al llac de Como oscil·la entre els 5.000 i els 7.000 euros per metre quadrat i arriba als 25.000 euros per metre quadrat per a les viles amb vistes al llac. L’element de la vista del llac és el que dona valor real a les propietats al llac. Algunes viles. superen els 100 milions d’euros per la seva particularitat i ubicació. Lierna al Llac de Como és considerat el barri europeu més exclusiu per a multimilionaris que desitgen residir en la màxima privacitat. El cèlebre actor George Clooney ha comparat Lierna amb Montecarlo. El poble també és conegut per ser el més segur d’Itàlia, amb una taxa de criminalitat igual a zero. Per garantir un turisme seleccionat i d’alt perfil, el poble no disposa d’aparcaments públics; l’accés està limitat als taxis aquàtics amb una tarifa de 1000 euros per trajecte.
Clima i vegetació
El llac de Como és conegut per tenir un clima generalment temperat, que afavoreix el creixement de plantes típiques del clima mediterrani encara que també s’hi han adaptat bé algunes plantes pròpies de clima subtropical instal·lades per jardiners. A l’hivern l’aigua del llac ajuda a mantenir una temperatura una mica més alta que en altres territoris de la regió. La temperatura mitjana oscil·la dels 2 °C al gener fins als 30 °C del juliol. La temperatura de la superfície del llac pot arribar als 24 °C durant el mes de juliol. Les nevades són esporàdiques i normalment només afecten les parts muntanyoses que envolten el llac. Les pluges són més abundants al maig i es redueixen durant els mesos d’hivern.
Per la seva situació, envoltat de muntanyes separades per valls que arriben fins al llac, sempre hi ha corrents d’aire. Els principals vent són el tivano, un vent del nord-est que bufa al matí, de les 6 a les 10 i la breva, un vent del sud, suau, que bufa de les 10 del matí a les 6 de la tarda. Aquest dos vents són senyal de bon temps. En canvi, n’hi ha uns altres, com el ventone, el menaggino o el bellanasco, que indiquen mal temps i poden ser molt violents i causar forts temporals.
La vegetació es diferencia segons l’altitud, amb els arbres típics de la costa mediterrània, roures i castanyers als turons (fins a 500-800 metres), mentre que més amunt hi ha faigs, avets, làrix i pins. El nivell més alt (fins a 2.000 metres) es caracteritza per la presència d’arbusts com les ginebres, rododendres, la murtra i el vern verd.
La Font de can Cabanyes, esta a certa distancia de La Llacuna de can Duran de Montcada i Reixac.
Per arribar-hi, millor anar a Barbera del Vallès i accedir per l’Av. Torre de Mateu, fins situar-se a Ecoparc del Besós S A.,
un camí a la dreta que fa una certa baixada pel mig de camps conreats.
Cal fer-ho a peu o en bicicleta.
Seguin tot recta s’arriba a la Font de can Cabanyes.
Destacant els dos enormes plàtans que fan vigilància en aquest paratge. Tenen els dos un gran i gruix tronc, amb unes allargadíssimes branques que no deixa a ningú indiferent.
De la font en queda poc, cal destacar la Bassa i els abeuradors.
La Bassa esta tancada per un ballat per tot el seu perímetre per evitar algun ensurt.
L’aigua de la font va a parar directament a la bassa.
En la part exterior poder veure fins a tres abeuradors per bestia, en general ovelles.
Anys en rere, era molt habitual que remats passessin per aquest indret per abeurar en aquesta font.
Del Bloc Montcada i Reixac – Memòria d’un Poble, un passo l’article sobre Can Cabanyes, és molt detallat la seva historia:
La Font i els dos Plàtans de can Cabanyes, estan a certa distancia de La Llacuna de can Duran de Montcada i Reixac.
Per arribar-hi, millor anar a Barbera del Vallès i accedir per l’Av. Torre de Mateu, fins situar-se a Ecoparc del Besós S A., un camí a la dreta que fa una certa baixada pel mig de camps conreats. Cal fer-ho a peu o en bicicleta.
Seguin tot recta s’arriba a la Font de can Cabanyes.
Destacant els dos enormes plàtans que fan vigilància en aquest paratge.
Tenen els dos un gran i gruix tronc, amb unes allargadíssimes branques que no deixa a ningú indiferent.
L’antic Pou i ara Font esta en la plaça de Ramon Godó, davant de la casa de cal Tomàs de Copons.
Historia:
L’element està situat a l’actual plaça de Ramon Godó, que antigament es coneixia com la plaça Major i era el centre neuràlgic de la vila.
Tot i que actualment fa les funcions de font, sembla ser que en origen era el pou de la vila, on les dones hi anaven a recollir aigua amb els seus càntirs.
Mitjançant una fotografia de la plaça de mitjans del segle XX, datada abans de la Guerra Civil, s’observa que la volta de l’estructura és posterior i que l’obertura lateral ha estat refeta.
La datació establerta està relacionada amb la reconstrucció dels arcs del tram cobert de migdia i de les cases que l’acompanyen.
Font de grans dimensions situada a la banda de migdia de la plaça de Ramon Godó, davant de cal Tomàs i sota un dels arcs de la zona porticada.
Es tracta d’una estructura de planta quadrada bastida en pedra escairada lligada amb abundant morter, amb les juntes molt reomplertes i gravades.
Aquest volum està cobert per una petita volta de racó de claustre bastida en pedra disposada irregularment.
A la banda de llevant hi ha una portella metàl·lica per accedir al seu interior.
A tramuntana, en canvi, i orientada a la plaça, hi ha una aixeta metàl·lica encastada i una pica semicircular adossada a la base i bastida en pedra també.
Observacions:
Al costat de la font hi ha una antiga pica de pedra reconvertida en jardinera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
El Parc de les Aigües esta situat, en l’Av. d’Estrasburg, Carrer de Sarajevo, Carrer de Plini el Vell, entre altres de Sabadell. És com un gran pulmó verd entre els barris de Can Llong, Can Rull i la Concòrdia.
El parc s’ha dissenyat amb criteris de sostenibilitat i posa l’aigua i el verd al centre.
Disposa de 320 arbres, espais d’ombra, camins de passeig, zones de repòs i espais de jocs pensats per a tots els públics.
És una reconversió d’un espai d’infraestructura urbana en una gran zona verda oberta a la ciutadania per gaudir de la natura i el paisatge.
Al parc hi ha flora i fauna diverses, amb espècies autòctones. La Biodiversitat, esta formada tant per un conjunt dels éssers vius, que són tant les plantes, com els animals, i així altres tipus d’éssers vius, fongs, bactèries.
El Parc de Les Aigües, esta preparat per que tingui una Biodiversitat molt destacada dins d’una gran ciutat com és Sabadell.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 