La Font dels Sobreeixidors està situada en una petita esplanada amb diversos arbres.
Destacant els Plàtans, que tenen un tronc gruixut i destacades branques.
Estan alienats entre ells per les rodalies de la Font.
Alguns podem veure que tenen forats en la seva part superior, per on poden ser atacats per insectes i paràsits que vagin en el temps danyant a l’arbre.
Així i tot, es pot gaudir a l’estiu d’un paratge fresc que convida anar-hi.
Es troba a la carena de la serra de Pinós, molt a prop del seu punt culminant, considerat el Centre geogràfic de Catalunya. S’hi puja des d’Ardèvol per una carretera asfaltada de 3 km. o bé, pel sud, des del nucli de Pinós, en 1,6 km. A la plaça davant l’església hi ha la Creu de Terme i en un lateral l’Hostal del Santuari.
Darrera de l’edifici del Santuari hi ha com una entrada on esta ubicada la Font.
Font moderna, es una estructura metàl·lica amb una aixeta polsador, l’aigua cau a terra.
L’anella verda, te la particularitat que es pot iniciar en qualsevol punt del seu recorregut, donat que dona la volta de forma circular a tot el terme municipal de Terrassa.
Cada cert tram hi trobareu una Àrea d’estada amb uns tres o més blocs de pedra per fer un descans o aprofitar de fer un àpat.
Avui us presento l’Àrea d’estada de can Petit, pròxima a la masia.
En la rotonda de la carretera de Castellar i on comença la carretera de C-1415ª, hi ha un camí barrat per cadena que fa una certa pujada,
que porta a can Petit, cal seguir per camí que voreja la masia i al poc a la dreta esta l’Àrea d’estada,
tot aprofitant l’ombra d’un Pi i una Alzina.
Al costat hi ha un cartell donant explicació d’aquesta Àrea i rodalies
Il·lustrada amb fotografies.
Si segui el camí disposeu de l’Àrea de l’Arrugada en el punt de deixar el Camí dels Monjos.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
Aquesta ruta es un Itinerari lineal a peu, amb inici a la plaça de l’ajuntament del Bruc i final al Punt d’Informació de Can Maçana.
En total són uns 4 km. i mig de caminada.
Aquesta ruta podem gaudir de la Muntanya de Montserrat, coneixereu l’episodi de la guerra del francès al Bruc.
La batalla del Bruc és el nom amb què es coneixen els dos enfrontaments entre tropes espanyoles i franceses que va tenir lloc al Bruc, a l’Anoia, entre el 6 i el 14 de juny de 1808, durant la Guerra del Francès
Historia:
El 14 de juny va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa havia desaparegut i les forces franceses dirigides pel general Joseph Chabran eren més importants. Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d’exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera.
Quadre
Al voltant de les 4 de la tarda la columna principal francesa arriba al poble del Bruc de Baix mentre que els destacaments dels flancs prenen contacte amb grups de sometents que tenen ordre de batre’s en retirada al primer contacte per tal d’atreure als francesos a les posicions batudes pels canons. Els francesos del destacament de flanqueig cauen en el parany i són metrallats, retrocedint en desordre cap al gruix de la divisió. Vista la situació i desconeixent els efectius de les forces revoltades el general Chaban ordena respondre el foc enemic però no intenta ocupar les posicions enemigues.
Al vespre es retira amb les seves forces cap a Sant Feliu de Llobregat. El poble del Bruc fou saquejat durant la retirada.
La Font Nova esta al costat del camí del Solervicens, uns 150 m a la sortida del polígon industrial de Navarcles.
Historia:
El 1897 l’Ajuntament es plantejava l’abastament d’aigua a la part baixa del poble (és a dir, els carrers Nou, de la Sort, Ametller, Ubach i la plaça Clavé), que quedava més lluny de les fonts.
Un estudi del mestre d’obres Josep Arola indicava que un lloc adequat per fer la captació era la font del Juncà, en terres del mas Solervicens, perquè es trobava en una posició prou elevada.
L’any 1897 s’hi va realitzar un primer pou, que va donar aigua suficient, l’any següent es va construir la canalització, que baixava per la carretera fins la plaça Clavé i retornava pel carrer Nou.
Les obres es van finançar amb préstecs que els particulars van fer a l’Ajuntament.
El 1899 la xarxa ja estava en funcionament, i comptava amb tres fonts.
Més tard es van construir més fonts a la part alta del poble.
I el 1929 es poble comptava ja amb aigua corrent.
La Font Nova es nodreix de l’aigua dels pous que hi ha en aquest sector.
La font actual data dels anys seixanta i l’aigua que hi raja actualment és una barreja de la font Calda i aigua dels antics pous tractada.
Font situada en una petita esplanada al costat del camí del Solervicens, junt a una alzina.
La font està protegida per un petit cobert de pedra amb una teuladeta.
Dues aixetes fan rajar l’aigua cap a una pica amb dos bancs laterals.
A l’entorn hi ha diverses taules i bancs de pedra. A prop de la font hi ha la caseta del pou que servia per captar l’aigua cap a la xarxa de fonts públiques de Navarcles, i encara avui s’aprofita per abastar els dipòsits de la població.
Observacions:
A l’entorn s’hi estan fent obres per ampliar el polígon industrial.
Un senyal de les “Valls del Montcau” indica que forma part de la Ruta de les Fonts.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
La riera d’Olvan o de la Riba forma part de la conca del Llobregat, del qual és un afluent de la llera esquerra. Es tracta d’una riera important del terme municipal.
Rep les aigües del Rec de Cabots, a més d’altres torrents, recs i fonts que nodreixen el seu cabal, forman el Pantà.
El Pantà de la Riera de la Riba creua aproximadament per la zona central del municipi, de nord-est a sud-oest.
L’abundant Font del Rull, està situada a peu del pantà d’Olvan.
Són part de les aigües que abasteixen d’aigua el poble d’Olvan.
Del pantà d’Olvan, també es canalitzaven les seves aigües per l’abastiment i funcionament dels molins de Boladeres i el de Can Llop.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 