Els Jardins de Miquel Martí i Pol, esta situats en camí Sant Cugat al Papiol, avinguda Pompeu Fabra, Passeig del Roser i Plaça del Blat de Sant Cugat del Vallès.
Te una diversitat d’arbres que proporcionen una bona ombra.
Disposa d’un Rocòdrom de lliure accés, per a 14 a 65 anys.
Us passo les normes per seu us,
També un espai amb atraccions per els més petits.
Aquests Jardins estan considerats com a Refugis climàtics exteriors en Sant Cugat del Vallès.
Gracies al seus grans i allargats arbres que disposa.
Als Plàtanss’arriba pel carreró dels Horts s/n, al límit sudest del nucli urbà, tocant a la zona dels horts, al costat de la Font del Raval dels Prats de Rei.
Historia:
Aquesta espècie d’arbre, molt resistent a la contaminació atmosfèrica d’origen antròpic, i que pot arribar a viure segles, el trobem sovint a les carreteres i avingudes, a passeigs i jardins, seleccionat pel seu ràpid creixement, així com per la densa ombra que produeix.
A més, creix de forma espontània en marges de rius i torrents de tot el país. Un fet característic d’aquest arbre és que molt freqüentment són infectats per fongs a nivell de tronc, cosa que provoca espectaculars forats a la seva fusta, molt habituals en exemplars de gran mida.
La plantació massiva de plataners als marges de les vies de comunicació es va començar a produir a partir d’inicis del segle XIX, durant l’ocupació napoleònica, i aquest element estètic es va posar en greu perill a partir dels anys 60 del segle XX, quan la reforma i eixamplament de les calçades va propiciar la tala de gran part d’aquests plataners.
Tot i així, bona part dels plataners que s’havien ubicat fora d’aquestes vies rodades, com és el cas dels plataners de la Font del Raval, encara es conserven en l’actualitat.
A les afores de la població de Prats de Rei, a la zona d’horts i just al costat de la Font del Raval, es localitzen quatre exemplars de plataners de gran alçada i copa ample. Pertanyen a la família de les platanàcies, gènere ‘Platanus’, espècie ‘ Platanus x hispanica’. La família de les platanàcies està constituïda per un sòl gènere, el plàtans d’ombra. Tenen fulles caduques, palmades, simples, alternes, de pecíol llarg i de mida mitjana-gran, dividides en 3 o 5 lòbuls aguts i irregularment dentats. L’escorça vella, més fosca, es desprèn en plaques irregulars deixant al descobert la nova, més clara i verdosa, fet que dona al tronc un aspecte blanquinós característic. Són típiques del gènere les seves inflorescències a mode de bola compacta, formades per diminutes flors unisexuals, formant un complex anomenat poliaqueni. A Prats de Rei, com a la resta del país, domina l’espècie ‘ Platanus x hispanica’, d’origen híbrid entre el ‘platanus orientalis’ (procedent de l’Europa Sud-oriental) i el ‘platanus occidentalis’ (d’origen Nord Americà).
Molt probablement, aquests plataners es van plantar quan es va construir la Font del Raval, l’any 1864, per tal de configurar una zona d’esbarjo entorn la frescor de l’aigua i l’ombra dels arbres. Per tant aquests exemplars tindrien més de 150 anys d’antiguitat, dada que concorda amb el diàmetre i alçada que presenten.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Jordina Sales Carbonell
El Bosc de Volpelleres és la principal zona verda del barri del mateix nom.
Aquest entorn natural està a tocar d’infraestructures com els ferrocarrils, l’autopista, centres formatius i els habitatges del Barri.
Antigament, a principis del segle XX, sols tenia a les seves rodalies la masia (derrocada) i els seus camps.
El Bosc conté arbres com alzines, roures, pins entre altres i vegetació pròpia de bosc mediterrani.
Es constantment visitat per la gent del barri o d’altres de Sant Cugat i d’altres poblacions dels voltants.
Ens trobarem, gent caminant solitària, corren, passejant familiarment, donant un vol amb el gos, algun ciclista… tots aprofitant l’ombra dels arbres.
Durant l’estiu es un punt destacat per la frescor, per això està indicat com Refugi climàtic, disposa de seients a les entrades del bosc. Però… a l’hivern curiosament hi fa menys fred, que fora del Bosc.
Aquest Bosc hi ha que cuidar-lo, protegir-lo pel bé de totes i tots.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
Des de Sant Vicenç de Castellet agafarem el carrer del Llobregat direcció al agregat de Castellgalí, on hi ha Torre del Breny.
Cal seguir per camí de terra paral·lel al riu Llobregat, fins l’antiga Fabrica de Sant Jaume ( avui en runes)
Front l’entrada principal hi han dos grans plàtans.
Són molt gruixuts els seus troncs amb branques grosses fent a l’estiu una bona ombra.
Era normal que en les entrades a colònies, fabriques i empreses importants, es plantessin Plàtans, que al passar els el temps, 100 o més anys, s’han convertit amb un arbres majestuosos.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 