L’itinerari per la riera de Rubió, situada a la comarca de l’Anoia, és una ruta ideal per a famílies i amants de la Itinerari per la Riera de Rubió coneguda principalment pel seu bosc de ribera i la proximitat a la resclosa de Jorba.
Característiques de la ruta:
És fàcil i planera.
Aproximadament 4 km des de Jorba (anada) o una ruta circular d’uns 8 km. Entre 2 hores i 20 minuts i 3 hores i mitja, depenent del ritme.
Habitualment des de l’església de Sant Pere de Jorba o des del Pla de Rubió.
Itinerari i punts d’interès:
El camí transcorre per zones ombrívoles amb pollancres, plataners, oms i freixes, oferint un entorn fresc fins i tot a l’estiu.
Un dels punts més emblemàtics. És un petit pantà on és habitual veure-hi ànecs i gaudir de la tranquil·litat de l’aigua.
Mapes Patrimoni Cultural
Algunes variants de la ruta s’enfilen cap al cim de Sant Salvador per obtenir vistes panoràmiques de la zona.
La ruta permet contemplar elements del paisatge agroforestal de l’Anoia i, segons la variant triada, apropar-se al castell de Rubió.
El Comú, está en el nucli urbà dels Hostalets de Pierola, s’arriba pel carrer de l’Escorxador, cantonada amb el carrer Major on esta l’antic safareig dels Hostalets de Pierola.
Historia:
Abans de la construcció del cèntric Safareig del Comú, les dones del poble havien d’anar a fer la bugada en els safareigs que existien dispersos per les afores del nucli urbà.
El Comú és una zona d’ús públic construïda a inicis del segle XX (concretament el 1903) per l’Ajuntament d’aquells temps.
Als seus inicis, la Font del Comú tenia una bomba accionada a mà per elevar l’aigua del pou.
Diu la tradició popular que les dones passaven moltes hores al safareig i que s’hi parlava de tot, de manera que un bon dia unes rentadores van acabar esbatussant-se amb els picadors de rentar.
Una restauració de l’any 1995 ha reconvertit el safareig en una mena de placeta tancada, amb una font ornamental a l’espai ocupat antigament per l’aigua.
El Comú és una zona d’ús públic. L’entorn presenta una forma allargassada on s’hi entra pel carrer Major a través de dues columnes modernistes de maó vist, a darrera d’aquestes hi ha la popular Font del Comú o Font de la Bomba, renom que va adquirir degut a que en els seus inicis la font tenia una bomba accionada a mà per elevar l’aigua del pou excavat a l’altra banda del carrer.
Seguit de la font hi trobem el Passeig del Comú, ombrejat per una dotzena d’acàcies. I finalment hi trobem el Safareig Públic del Comú, gran estructura circular amb molta cabuda d’aigua,
Principis segle XX – Safareig
on les dones del poble hi rentaven la roba abans de l’arribada i generalització de l’aigua corrent domèstica.
El safareig s’omplia amb aigua provinent de la Font del Comú i de la mina de Cal Figueres, que es diu que començava al pou de la casa de Cal Martri, al carrer Isidre Vallès, i s’adreçava vers on hi havia el trull per extreure l’oli de les olives, continuava cap al carrer del Trull i, finalment, desguassava al safareig.
L’any 1995 s’inaugurà una rehabilitació del conjunt. Més avall, hi havien els Horts de Cal Figueres o del Comú, que es regaven amb l’aigua de la Mina de Cal Figueres i amb les escorrenties del Safareig.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Natàlia Salazar Ortiz/Jordina Sales Carbonell. Francesc Valls
Els Estanys de Graugés estan situats a prop del nucli de Graugés i dins de l’antiga colònia agrícola de Graugés del municipi d’Avià.
Historia:
Els estanys de Graugés són un sistema de basses d’origen artificial creades a principi del segle XX entre 1900 i 1909, mitjançant la construcció de terraplens i connectades per sèquies i bombes d’aigua.
Aquestes masses d’aigua foren pensades per a l’abastament de la colònia agrícola de Graugés, fundada per Agustí Rosal i Sala.
Malgrat el seu origen antròpic, aquests estanys i basses han esdevingut una de les principals zones humides de l’alta conca del Llobregat. Actualment encara s’utilitza l’aigua per a l’abastament i la zona; a més, és un punt conegut de lleure i educació ambiental a la comarca del Berguedà.
L’espai està constituït actualment per un estany principal d’unes 7 ha de superfície i tres basses de reduïda extensió, una d’elles situada vora l’estany principal (oest), a la mateixa cota, i les dues altres situades al sud, a una cota clarament inferior.
Als estanys es produeix un procés de rebliment lent però continuat, que s’ha completat ja pràcticament a la bassa inferior.
A principis de segle l’estany principal tenia una fondària de 18 m, mentre que actualment en té poc més de 6 m.
Pel que fa a la vegetació forestal, destaca la presència d’un bosc de ribera que envolta el conjunt dels estanys, amb força espècies al·lòctones, formada sobretot per pollancres (Populus nigra), salzes (Salix alba), freixes (Fraxinus angustifolia), verns (Alnus glutinosa), etc.
A l’estany principal s’hi troben també tamarius (Tamarix sp.), plàtans, freixes de flor i moltes altres espècies forestals procedents de l’enjardinament inicial.
Aquest bosc de ribera és assimilable a l’hàbitat d’interès comunitari 91E0 “Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion)”, tot i que l’abundància d’espècies exòtiques li resta força interès. Pel que fa a la vegetació més pròpia dels ambients estrictament aigualosos, destaca la presència d’alguns herbassars submergits de Myriophyllum (hàbitat d’interès comunitari 3150) a alguna de les basses.
A les vores dels estanys hi creixen alguns canyissars i bogars. Apareixen també els hàbitats d’interès comunitari 6420 “Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del Molinio-Holoschoenion” i 92A0 “Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera”.
La fauna invertebrada hi és molt abundant i diversa. Hi ha cladòcers, copèpodes, gastròpodes, efemeròpters, odonats, plecòpters, heteròpters, tricòpters, etc.
Pel que fa als vertebrats, els estanys de Graugés són un dels principals punts d’atracció per a anàtids i ardeids de l’alta conca del Llobregat.
Un impacte a destacar és el derivat de l’existència d’un petit establiment turístic al sector est, conegut com a bar del llac, des d’on es practica la pesca i -a vegades- alguns usos nàutics. Resten també algunes infraestructures obsoletes o en mal estat -algunes de caràcter hidrològic, d’altres relacionades amb el lleure- que caldria retirar o condicionar.
Els a ports d’algunes granges adjacents fan que les aigües presentin puntualment processos d’eutròfia. El tancament de l’estany gran amb una tanca metàl·lica perimetral constitueix una barrera per a la fauna que convindria permeabilitzar.
Cal seguir la senyalització i avisos per evitar accidents, tenint en compte l’ús públic de l’espai.
Una vista singular de la Vila és aquesta, que mostra el contorn coronat pel campanar de l’església i flanquejat al nord pels molins paperers.
Us passo els molins del municipi:
Molí de Cal Ròmul, també conegut com a Molí de la Vila o Molí de la Marquesa. Molí paperer bastit el segle XVIII pel Marquesos de Llió. Va estar en funcionament fins el 1986. Feien paper de filtre.
Molí de la Font. En funcionament des del s. XVIII fins el 1992. Es va construir sobre la Font Gran, on anava la gent del poble a buscar aigua. La pujada s’anomenava el Carrer de la Font que sortia del portal de baix. Feien paper d’estrassa per paperines i posteriorment paper per ondular i altres especialitats.
Molí de Cal Ton del Pere. En origen eren dos molins, en funcionament des de principis del segle XVIII, fins mitjans del segle XX, feien la pasta per elaborar el paper de filtre de Cal Ròmul. La roda hidràulica de cal Ton del Pere es pot veure al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa.
Molí de Cal Xerta. En funcionament des del s.XVIII fins el 1956. Es fabricava paper d’estrassa blanca per embolicar aliments. Actualment acull un centre cultural municipal.
Molí Cardús/Cal Carol. En funcionament des del segle XVIII fins a principis del segle XX. Funcionava amb aigua d’un rec propi des de la resclosa dels plàtans del Soler. I també de l’aigua de les mines que hi ha sota els carrers del Barri Vell. Fabricaven paper de fumar i paper de barba (per escriure) que exportaven a Amèrica.
El pont de l’Altra Banda formava part del camí que connectava el Penedès amb la Segarra (el camí dels segarretes).
El pont de l’Altra Banda, tal com el coneixem ara, es va inaugurar el 1957. Fins llavors, hi havia un pont de fusta que servia de passera per a les persones, però els vehicles havien de baixar, passar per un gual que hi havia al riu i tornar a pujar.
El Rec de la Vila o Rec de Dalt, formava part del complex sistema hidràulic de tecnologia andalusí que creua longitudinalment la vall del Riudebitlles.
Aquest sistema hidràulic facilitava l’ús de l’aigua del riu per fer moure els molins de les fàbriques
i també per ser utilitzat com a regant de les hortes.
El rec, al seu pas pel nucli urbà, en part circumval·lava el Barri Vell, on s’utilitzava com abreujador pels animals
i com a rentador
i a travessava el barri per regar l’horta del mossèn, darrera de l’Església Parroquial.
Actualment, el Rec de la Vila està pràcticament cobert en la seva totalitat, però podem intuir per on passava amb l’ajuda d’aquesta selecció de fotografies.
Rescloses, canals i molins, són un patrimoni indissociable de la nostra vall i que us convidem a descobrir, recorrent el nostre entorn, especialment passejant pel Camí del Riu.
Per anar a la Font de les Poses cal seguir per la C-59 direcció Sant Feliu de Codines, passada la teuleria cal agafar el segon camí a la dreta,
a mig camí del Collet de les Termesa, arribarem a la Font i mina de les Poses.
Conserva una estructura d’obra amb coberta de volta de pedra amb una petita portella metàl·lica que correspon a la boca des d’on es neteja la mina i sorgeix l’aigua.
Des d’aquest punt es canalitza l’aigua i brolla per un broc metàl·lic situat a un metre de distància.
Mapes del Patrimoni Cultural
L’aigua cau al terra i s’escola per alimentar un bassiol que resta uns metres més enllà.
Les Passeres sobre el Riu Ripoll són un conjunt de tres passarel·les ubicades a Sabadell i altres a Barbera del Vallès.
El conjunt el formen la Passera del Molí d’en Fontanet, la Passera de Can Grau, la Passera del Molí de l’Amat a Sabadell entre altres més petites i no tant destacables.
Història:
La nit del 25 de setembre de l’any 1962 hi va haver una riuada al Ripoll que va tenir uns efectes catastròfics en pèrdues humanes i materials. Es va emportar passeres, guals i ponts, i al novembre del mateix hi va haver noves riuades violentes.
La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va impulsar el projecte del condicionament dels marges, que incloïa l’eixamplament i neteja de la llera, la construcció del murs de formigó, protecció de talussos, la construcció de preses agrícoles i de diversos accessos, incloses 3 passarel·les.
El Proyecto de acondicionamiento del cauce del Rio Ripoll en el Término Municipal de Sabadell de 28 de febrer del 1963, va ser signat per l’enginyer Albino Lasso Conde i supervisat pel cap de secció Sr. Paredis amb vist i plau del Director de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental Juan Montañés.
L’autor del projecte, Albino Lasso Conde, enginyer de camins, canals i ports s’havia exiliat a Sud-amèrica durant la primera etapa del Franquisme, degut al seu passat republicà, als anys 60s retornà, va ser readmès al cos d’enginyers de camins, canals i ports i va ser destinat com a Enginyer Cap a la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental.
Degut al seu coneixement de l’enginyeria americana va proposar construir les passeres de tipologia ‘cantilever’ suportada amb tirants, era una opció novedosa Espanya però resultava ser l’opció més econòmica i ràpida de construir.
Les passares es van finalitzar la primavera de 1964; es construïren al llarg de 1963 i els primers mesos de 1964.
Les tres passarel·les (una de les quals no existeix ja) eren iguals de tipologia atirantada, formada d’un tauler compost per bigues metàl·liques de 50,40 m dividides en 3 trams articulats entre ells, de 16,80 m. L’ample de la passera és de 2 m.
Les passeres tenen 2 piles de formigó armat de 8 m d’alçada per on passen els 8 tirants que suporten el tauler.
Aquests queden ancorats en 2 morts de formigó ubicats a banda i banda de la passera.
Aquest tipus de construcció és molt pioner a Espanya per l’època en què es van construir. El primer pont atirantat amb trànsit viari a Espanya és el Pont de la Salve i es va obrir al servei el 1972.
En reconeixement d’aquesta singularitat l’Ajuntament de Sabadell l’ha inclòs dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell (PEPS).
Les passeres de Barberà del Vallès són de pilons metàl·lics, per tant són de construcció més moderna.
Us passo altres tipus mes senzills de passeres que podem trobar per creuar el riu Ripoll.
