La Font esta en la Plaça de Castellar d’Aguilar de Segarra.
Historia:
La seva construcció està relacionada amb la commemoració de l’arribada d’aigua al municipi l’any 1983.
Construcció adossada a un mur de pedra lligat amb morter en una zona enjardinada. La font és feta amb una roda del molí fariner amb una inscripció que hi diu 1750 i una creu al mig.
Al centre de la roda s’hi ha posat l’aixeta. El receptable on es recull l’aigua és una pica de pedra, encastada sobre un muret d’obra fet amb pedres lligades amb morter i rematat amb lloses de pedra plana.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la Fitxa per a MPC.: Cristina Belmonte, iPAT Serveis Culturals
La Font de Santa Margarida esta al Regadiu Vell, s’arriba pel carrer de la font de Santa Margarida de Navarcles.
Historia:
La font rep el nom per la proximitat amb la capella de Sant Bartomeu, on hi havia un altar i una imatge dedicats a santa Margarida que tenien molta devoció.
És una font molt antiga, ja documentada al capbreu de Navarcles de 1338, quan es descriu les propietats de Pere de Cura.
La font es devia refer diverses vegades, i en una d’elles es deixà la següent inscripció gravada: “Avui 7 9bre 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida“.
L’aigua d’aquesta font s’utilitza per regar els horts del Regadiu Vell o de Santa Margarida almenys des del segle XIV.
Font situada enmig del Regadiu Vell, en un camí entre els horts.
No fa masses anys es va remodelar, hi ha al costat del carrer i els Horts hi ha una capelleta amb la santa,
El rec amb l’aigua passa per seu costat en la part baixa.
El verdader naixement, esta accedint per un camí que puja a l’esquerra fins arribar a un mur de contenció de pedra,
on hi ha encastats tres tubs de ferro d’on brolla l’aigua, que cau sobre unes piques de pedra situada al nivell del terra.
Diferents sobreeixidors canalitzen l’aigua cap als recs dels horts.
Observacions:
Inscripció sobre una pedra: “vull 79e 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida”. Inscripció en una altra pedra: 1706. Inscripció en una altra pedra: “Any 1818”.
L’aigua és la que brolla de manera natural del terreny. No és aigua potabilitzada.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la Fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Poble del municipi de Veciana, en gran part disseminat, ubicat al nord-oest del terme, que s’ha desenvolupat a redós del castell de Segur, conegut des de l’any 1117, i de l’església parroquial de Santa Maria de Segur. A part del castell i l’església s’hi conserven diverses cases que destaquen per la seva antiguitat; algunes de les quals s’estan reformant amb criteris de respecte històric i paisatgístic.
Entre la Rectoria i uns xiprers, hi ha el Pou de la Rectoria.
Pou amb una estructura quadrada i protegida per un mur semicircular.
Desconeixem la seva data de construcció, però deu ser molt antiga.
La Font del Lleó o de Sant Jeroni esta situada en front de l’entrada al Monestir, a peu del camí del monestir que va de Badalona a Santa Coloma de Gramenet, per on hi passa també el GR-92.
La font queda enlairada respecte del camí, adossada a un mur de color blanc.
Es caracteritza per un cap d’un lleó que fa de broc, cal accionar un polsador per que surti l’aigua,
aquesta cau en una pica rodona de pedra situada damunt d’un pedestal i un seient al seu costat.
Desguassa per una canonada de sota del camí abastint una bassa de reg.
A la paret hi ha tres mosaics fets amb rajoles; els dos dels extrems, amb rajoles verdes i blanques, porten les inscripcions: “Senyor el nostre cor té set de Vos” i “Deu-nos l’aigua de la vida” i al centra està la imatge de Sant Jeroni.
Passant cada dia per aquesta font molta gent caminant i ciclistes, des de sempre han comptat amb la seva aigua.
La bassa la van netejar de runa i arranjar-la fa anys un grup de voluntaris.
La Font del Fumet està situada entre els carrers de la Font del Fumet i l’avinguda de Pere Planas de la Floresta del municipi de Sant Cugat del Vallès.
En moltes ocasions ha estat molt amagada per la vegetació., tal com podem veure en les imatges de fa uns 25 anys en rere…
Any 1999
Està construïda de pedra vista i acabat superficial de relleu, adossada al marge, amb el frontal endarrerit respecte la façana mitjançant un arc de volta que centra la posició de la font.
Any 1999
l’Ajuntament de Sant Cugat va recuperar la Font durant l’any 2019.
Les tasques de reparació que van fer, consistien en arranjar el frontal de l’estructura de la font, desbrossar el terreny, ampliar la zona d’estada i construir un mur de gabions per contenir les terres i a la vegada com a seient.
També es va posar una malla de contenció entorn de la font i van plantar vegetació. Es com avui en dia podem veure la Font del Fumet.
El Xiprer esta situat en l’avinguda del Baixador cantonada amb carrer Cirerer de Valldoreix en Sant Cugat del Vallès. Aquest magnífic Xiprer, esta just en la cantonada mateixa, fora del xalet allí existent.
Disposa dins d’un escocell amb un mur elevat per protegir-lo, en cas que algun vehicle impactes.
Té un tronc recte i escorça prima, en què es fan fissures longitudinals. Les fulles són molt petites però espesses.
Per les seves rodalies podem apreciar altres arbres destacats per la seva llargada, com pins i alzines…
El Safareig de la Plaça està en el carrer de Salvador Casas, núm. 3 d’Olesa de Montserrat.
Historia:
Antigament era el Comú de la vila qui regulava l’ús de les aigües públiques de la mina de les Fonts de la Plaça i altres que hi havia.
La primera notícia d’aquest safareig és de l’any 1613, quan l’Ajuntament es proposa engrandir “lo rentador” de la Plaça.
Sabem que al segle XVIII aquest safareig l’utilitzaven els paraires per rentar les seves peces tenyides, i després aquesta mateixa aigua servia per regar els horts.
Amb la intenció de millorar la zona, perquè es deia que les instal·lacions situades al mig de la Plaça de les Fonts eren antiestètiques, l’any 1859 l’Ajuntament va fer construir unes noves fonts i traslladà el safareig a la seva ubicació actual.
Aquest safareig es va fer servir fins a la meitat de la dècada de 1960, quan va anar caient en desús.
L’any 1970 es va tancar el subministrament d’aigua de les fonts perquè no era potable.
El safareig es nodria amb l’aigua sobrera de les fonts que, al seu torn venia canalitzada per les diverses mines que hi havia a Olesa.
L’espai de l’antic safareig es va malmetre i l’any 1976 se’n va tapiar l’accés.
L’any 2010 es va construir l’actual edifici de serveis municipals i es restaurà el safareig.
El safareig públic de la plaça de les Fonts és pràcticament l’únic que s’ha conservat dels que hi havia a Olesa: el de can Carreras (construït l’any 1923), el de la font d’en Roure, el de can Solé (ja documentat el segle XVII), el de Vilapou (al costat de la font).
El safareig del carrer de Santa Oliva encara existeix, tot i que només es fa servir per regar.
També hi havia altres safareigs usats només per a regar, que es trobaven escampats per la zona d’horta que avui dia és l’Eixample.
Antic safareig públic que s’ha conservat i adequat com a element històric al subsòl d’un modern edifici de serveis municipals. Consisteix en una bassa rectangular, de 7 per 4 metres, que ocupa pràcticament tota la superfície del vestíbul d’entrada de l’edifici. L’interior està compartimentat per un mur que el divideix en dues meitats.
Fotografies: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Els murs de la bassa són fets de maó i arrebossats per la part interior. El paviment interior és fet amb rajola. A la part posterior conserva dos canals que servien de sobreeixidors. Les lloses que formaven pròpiament el safareig es trobaven en mal estat i s’han substituït per unes de modernes.
La bassa del safareig té un contrafort (reconstruït modernament) que el divideix perpendicularment pel mig, així com una estructura metàl·lica que sostenia un cobert en dos dels costats. La paret posterior de l’edifici conserva part del mur de maçoneria que formava part del tancat del safareig.
Observacions:
Les instal·lacions compten amb diferents plafons informatius amb la història dels diferents safareigs que hi havia a Olesa.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació de Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 