Aquesta Alzina esta en el carrer de Borrell cantonada amb el carrer Monestir de Sant Cugat del Vallès.
Historia:
El Quercus ilex L és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània.
Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i ilex és el nom amb què els grecs anomenaven les alzines.
L’arbre pot mesurar entre els 20 i els 25 metres d’alçada, amb capçada esfèrica, ampla i densa.
L’escorça és llisa i de vers grisenc, però amb el pas dels anys aquestes prenen unes tonalitats grises i amb escletxes verticals.
Les fulles, fan entre 3 i 8 centímetres de llarg, de color verd fosc i brillant i, a l’interior són clars i pubescents.
L’alzina de carrer Borrell és un exemplar que ja existia abans de la urbanització d’aquesta àrea i que va quedar inclosa en una zona verda, a la via pública.
Segons dades de l’any 2017, aleshores feia 14 metres d’alçada, comptava amb tres braços, tenia una capçalera de forma ovoidal de 13 metres d’amplada.
El perímetre del tronc era de 2,6 metres i el de la soca, de 3,3 metres.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
Aquesta Alzina, esta situada en el Passeig de l’església, a llevant de l’església parroquial de Sant Salvador de Polinyà.
Alzina (Quercus ilex) situada a la parcel·la que es troba a llevant de l’església parroquial, a una cota inferior.
Fa uns 12 m d’alçada i el seu tronc té un perímetre de prop 260 cm, tot i que aquest es bifurca a poca alçada en dos troncs lleugerament corbats que,
tot i donar lloc a dos unitats diferents conformen una sola capçada, de gran volum.
Observacions:
No forma part del catàleg d’arbres monumentals de Catalunya. Arbre AIL08 del catàleg dels arbres d’interès local de Polinyà, elaborat per Eliseupaisatgista
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural -Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Ainhoa Pancorbo Picó
Aquesta destacada Alzina, esta en la cantonada del Ramal de Sabadell amb el carrer de les Escoles de Polinyà
En un talús prop d’una tanca metàl•lica d’una parcel•la de correus.
Alzina (Quercus ilex) de 6,6 m d’alçada, una amplada de capçada màxima de prop de 7 m un tronc amb un perímetre de 164 cm. Està formada per un tronc principal que es ramifica a l’altura dels 2 m amb diverses branques que conformen una capçada arrodonida.
Observacions:
Arbre AIL 17 del Catàleg dels arbres d’interès local de Polinyà elaborat per Eliseu paisatgista el juliol de 2020. No forma part del registre d’arbres monumentals de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural -Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Ainhoa Pancorbo Picó
És un llogaret petit i, a la plaça central, molt a prop de l’església, hi ha aquest gran arbre.
Aspecte general:
L’estructura, tant del tronc com del brancatge principal i les seues bifurcacions, presenta nivells d’afectació i necrosi diversos, així com certs impactes per podes maldestres.
Malgrat tot, no sembla pas estar en un estat regressiu, sinó tot el contrari,
el fullatge és espès i sa, i la producció de lledons és excel·lent.
Dades descriptives
Perímetre del tronc a 1,30 m: 4,61 m.
Perímetre de la base del tronc: 6,62 m.
Alçada: 15 m.
Amplada de la capçada: 12,50 m.
Altitud sobre el nivell del mar: 487 m.
Curiositats:
A Castellnou d’ Oluges mai hi ha hagut ferrer. A les Oluges, hi havia un ferrer, a cal Ferrer, una casa al peu de la carretera. El ferrer de les Oluges baixava a ferrar els animals de Castellnou, clavar la ferradura amb claus de ferro a la peülla de l’animal.
Un dia el ferrer de les Oluges al baixar va arrencar un lluc d’un arbre de lledoner, arbre tan comú en aquestes terres. En arribar a la plaça del poble de Castellnou on ell es posava a treballar, va veure que era un lluc tendre de lledoner amb arrels, i va decidir plantar-lo.
A la plaça de Castellnou en aquell temps hi havia una séquia d’aigua. Era la séquia molinal que provenia del molí de les Oluges i regava la partida dels horts.
En plantar el nou lledoner a la plaça, les arrels tenien aigua suficient per créixer i fer-se molt grans de seguida.
Les seves branques arribaven fins al balcó de cal Plaça, les seves arrels penetren profundament sota les cases de la plaça i fins i tot les arrels es troben als cellers de les cases de baix el poble.
Els avis del poble expliquen que van plantar el lledoner a la plaça de Castellnou quan feien cal Tomàs, al carrer de la Plaça, que porta gravada a la llinda de la porta 1777. Així doncs, el lledoner de Castellnou es va plantar cap al 1777.
El Museu d’Art del Bolet esta al centre del nucli, a la plaça del Mercat i Camí de Berga de Montmajor.
Historia:
El Museu d’Art del Bolet s’ha creat recentment gràcies a la col·lecció donada per l’artista de Montmajor Josefina Vilajosana.
Hi ha més de dues-centes espècies exposades, amb diferents bolets de cada espècie, i realitzats a mà amb fang cuit.
La tècnica decorativa utilitzada fa que els bolets semblin peces autèntiques als que, fins i tot, s’ha afegit detalls naturals autèntics com terra i branques, imitant la textura autèntica dels bolets. Josefina Vilajosana, nascuda a Gargallà a can Gener de Tòlics, és coneguda arreu per l’originalitat de la seva obra, dominant perfectament la tècnica de la ceràmica.
El micòleg Lluc Escànez ha assessorat a la ceramista.
La col·lecció anirà augmentant a mida que l’artista acabi les peces en les que està treballant actualment.
El Museu es troba ubicat en les dependències de l’antic ajuntament de Montmajor, a la planta baixa, que va quedar sense ús l’any 1994 amb la construcció del nou edifici.
La façana exterior esquerra s’ha decorat amb un mural que representa unes mans que ens ensenyant uns bolets.
A la cantonada hi ha un bolet gegant de ferro que ocupa tota l’alçada de l’edifici, i es una Font.
A l’interior hi ha una sala en la que es projecta un audiovisual sobre la història de Montmajor i del seu mercat, els serveis, la recepció de visitants i una única sala d’exposicions a la que s’accedeix per dos passos de terra de vidre sota del qual hi ha una escenografia representant el sol del bosc amb bolets.
Les representacions ceràmiques de bolets es troben dins de vitrines i ambientats amb molsa, terra i branques, ordenats per espècies i amb un panell informatiu en cada vitrina. El pis es destinarà a magatzem o sales d’estudi i tallers en una segona fase de rehabilitació.
Observacions:
Disseny interior de Marcel Castella. Mural exterior pintat Àngel Gispert. Bolet de ferro: Jordi Puig. Per la inauguració es va fer un gegantó anomenat “Tocat del Bolet” realitzat per l’escultor de ca l’Escuder del Pujol de Planès.
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Cortés Elía, Mª del Agua
S’ha aprofitat el congost format pel Cardener a l’indret de l’ermita de Sant Ponç, ara inundada pel pantà, per a la construcció de la presa damunt plataformes estructurals profundament entallades pels cursos d’aigua.
Amb una presa de 59,5 metres d’alçada i una longitud de coronació de 311 metres,
té una capacitat de 24,4 hm³, una llargada de 5,8 km i la superfície total de l’embassament és de 144,5 ha.
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac sector de Vacarisses.
Historia:
L’any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l’antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l’Obac, amb una superfície de 623 ha.
D’aquesta manera s’ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural.
Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l’incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha).
La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s’amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo.
La zona de l’Obac va tenir una important ocupació a l’època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l’Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners.
El Parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l’Obac
(aquest últim pren el nom de l’antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses.
La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l’antiga finca de l’Obac, a l’extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses.
Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus.
L’orografia de la serra de l’Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat.
La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular,
com ara el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig.
També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l’esquena del poble.
La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d’aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs.
Un exemple d’aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d’aigua procedent del subsòl.
La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars.
Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d’aigua i zones de ribera d’un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana.
El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l’alzinar, que per sobre dels 800 m
s’enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc).
L’existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades.
Entre d’altres: el senglar, l’esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord.
També s’hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l’escurçó o la salamandra.
Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l’Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d’informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants.
Observacions:
En bona part de la zona hi ha restringit l’accés als vehicles motoritzats
Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
fonts naturals, aigua, muntanya i més 