La masia de Can Puiggener, ja desapareguda, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, ha donat nom a tot un barri de Sabadell.
Restes de Puiggener
El darrer propietari de Can Puiggener va ser Jaume Gorina i Pujol, que va comprar la propietat l’any 1909. Els darrers masovers, la família Tarté i Sallent, van haver de deixar la finca el 1959.
Mur de can Puiggener
El 1993 la masia fou enderrocada del tot, sols queda visible el mur que cercava la finca i l’entrada.
Entrada de can Puiggener
La desapareguda font de can Puiggener, estava en la part exterior del mur que dona al carrer, en aquells moments a un camí.
Us passo la descripció extreta del llibre” Fonts i Mines del Rodal de Sabadell” de Ricard Molins i Romeu, Editat l’any 1984.
I el dibuix d’aquesta Font realitzat pel mateix Ricard Molins,
Era en el segle XX una font que la gent anava a buscar aigua per el us domèstic.
Va ser clausurada en 1983 per estar contaminada, poc després d’haver sigut arranjada, així com altres fonts del rodal del municipi.
Consta de dos nuclis: un a la parta alta i el Pla, conegut també per el Llano. El barri té dues escoles públiques, una biblioteca, un centre cívic, l’Església de Sant Roc…
Sota el barri hi ha l’horta del Fruiterar (o de Can Puiggener), com també diverses fonts, com la dels Gitanos o la de la Conquena.
La Clota, que s’iniciava sota la muralla o mur de can Puiggener, que avui sols queda una gran explanada, arribava fins a la riba del Ripoll,
i era limitada al nord pel camí del molí de l’Amat, en un espai enclotat en forma de semicercle.
El nom de la Clota es troba documentat des de l’any 1516 i ha perdurat fins avui.
Al llarg del temps, aquest espai ha tingut diversos usos, des d’un assentament de barraques, horts il·legals, un abocador no controlat de brossa i també com abocador de terres i runes d’obres.
Per evitar més la degradació de la zona, es va crear una zona de lleure amb taules,
la restauració de la Font dels Gitanos, en la franja més pròxima al riu Ripoll.
També, plantant arbres per donar ombra d’una part del Parc de La Clota,
i en els terraplens laterals es van col·locar plantes y arbustos.
Recull de dades: Ajuntament de Sabadell, Viquipèdia i propi.
A l’extrem oposat del carrer Borgo San Jacobo hi ha la Font de l’Sprone. Aquesta font va ser construïda al final de les obres de l’aqüeducte encarregades per Ferran II, el 1638-1639, i executades per l’escultor Francesco Generini.
L’esperó de pedra està enriquit per un escut amb el símbol dels Mèdici i una font, que s’ha de considerar com un exquisit moble urbà, amb una conca en forma de petxina i un raig d’aigua que brolla d’una màscara grotesca, tot en un estil purament manierista tardà.
Va ser dissenyada per crear una cascada al davant, que desembocava a la conca inferior per a la recollida i eliminació de l’aigua.
Es una font d’aigua potable de xarxa pública, situada a l’entrada d’una àrea de jocs infantils,
ubicada en el Torrent de Vallparadis, entre el carrer del Doctor Torras i Bages i carrer de Morella de Terrassa.
La Font esta a dalt d’una petita columna triangular, te un polsador que fa que surti aigua, on cal posar la boca per beure-hi a galet, no disposa de cap pica, interiorment desguassa per terra.
Nota: Actualment pot ser que alguna font hagi desaparegut.
Llibre:
Ricard Molins Romeu, 2009. Fonts i mines del rodal de Sabadell. Segona edició en facsímil patrocinada per Aigües Sabadell. Sabadell, Fundació Ars. Biblioteca Quadern, núm. 6A. ISBN 9788489991248.
Al principi del carrer del Borgo San Jacobo, a la base de la torre Rossi Cerchi, es va construir una fornícula el 1838, dissenyada per l’arquitecte Francesco Leoni.
Viquipèdia
A l’interior es va col·locar una antiga conca de marbre (que abans formava part de la base de l’escultura de Giambologna, de 1560, que representava Hèrcules i Nessus) sobre un pedestal que sobresortia de la vora de la façana i s’elevava per tres esglaons, i un Bacus de bronze de la base del qual rajava aigua a través d’un cap de lleó, de manera que constituïa efectivament una font pública.
La nit entre el 3 i el 4 d’agost de 1944, la font va ser destruïda, tot i que l’estàtua de Bacus es va salvar, ja que havia estat traslladada als magatzems de la Superintendència, mentre que la conca de marbre es va perdre.
Durant les obres de reconstrucció, es va recrear una fornícula similar a l’anterior que, el 1958, amb finançament de l’Oficina de Turisme, va tornar a allotjar el Bacus i una conca diferent, aquesta vegada formada per un sarcòfag romà.
Un gravat a la fornícula recorda la data i les circumstàncies de la reconstrucció. El 2006, després de la seva restauració, l’estàtua de Bacus va ser col·locada al Museu Nacional del Bargello sent substituïda a la font per un motlle.
Viquipèdia
Recull de Informació: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
La Font Pomada o de can Pomada, esta situada en un costat de l’era i pati de la masia, situat al veïnat que duu el seu nom, de Montcada i Reixac.
La Font esta dins d’una petita construcció, l’entrada sustentada per dos columnes de ciment
A dalt de l’estructura hi ha el nom de la font amb rajoles de ceràmica
Una Capelleta amb la Mare de Déu del Turó amb ceràmica, te inscrita la següent llegenda:
“Goig del cel i del mortal font d’amor mai estroncada Mare de Déu de Montcada Guardeu-nos sempre del mal.”
La Font te una aixeta polsador, on queia l’aigua a una pica, l’estructura de pedres com la resta de la construcció, actualment esta seca.
L’interior a la dreta disposem d’un seient d’obra per seure.
Ens van dir, que es la Font més antiga del municipi de Montcada i Reixac. L’aigua que hi brollava era de captació, i molt concorreguda per gent amb garrafes, degut a les seves propietats.
A un nivell més elevat, esta una bassa, ara seca que deuria servir per regar els horts.
Al exterior i al costat esquer hi ha una taula i bancs, per fer un àpat privat per la gent de la masia. Observem una columna de totxanes de forma molt curiosa.