Es pot arribar a la part alta de la Balma de l’Espluga, tot seguin el camí del cementeri des de Sant Quirze Safaja, i cal prendre el camí de la dreta que us portarà a unes vistes molt boniques de la part superior de la Balma.
Per anar a la part inferior de la Balma, cal que en la carretera BV-1341, agafar el trencant de davant l’escola, seguir el camí i a la bifurcació a l’esquerre us portarà.
Historia:
L’any 1960 el Dr. Batista va dur a terme un seguit de cales a l’interior de la Balma per tal de determinar l’existència de restes arqueològiques.
Arran de la troballa de fragments de ceràmica i sílex treballat es van prosseguir a la realització de dues campanyes arqueològiques el mateix any, una a l’agost i una segona al setembre.
La Balma o Bauma de l’Espluga es troba situada a la vall mitjana del torrent de l’Espluga, a llevant del Turó del Pi Gros.
La balma és un gran abric de roca calcària, amb una formació estalagmítica que divideix l’espai en dos grans zones.
L’any 1960 es van realitzar dues intervencions arqueològiques sota la direcció de Dr. Batista
i posteriorment, l’any 1979 Llongueras i Guilaine va realitzar noves intervencions.
Les excavacions van permetre documentar diversos fragments de ceràmica cardinal, ceràmica llisa, nombroses peces de sílex, punxons d’os i destrals de basalt.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Jardí que originàriament formava part de l’Hotel Gori (actual Ajuntament) i que ara és un parc públic, situat en ple centre de la vila. Destaca per la gran diversitat d’arbres i espècies vegetals en general. A l’entrada pel nord hi trobem una avinguda de plàtans, situats davant dels antics xalets de l’Hotel. En aquest sector hi ha una pèrgola recoberta de glicines i, al centre, junt al monument a l’agermanament amb Weingarten, una olivera.
A ponent de l’edifici de l’Ajuntament, el monument als germans Casals està envoltat per un esquadró de 25 plàtans. Més al fons hi trobem un magnífic pitòspor: un exemplar excepcional amb set troncs molt alts, tenint en compte que es tracta d’una planta arbustiva. El sector de llevant té com a element destacat un pi pinyer de dimensions gegantines, que fa 248 centímetres de volta de canó (perímetre mesurat a l’altura del pit).
Al seu entorn hi ha una zona plantada amb oliveres i altres espècies. El sector de ponent s’estructura al voltant d’una placeta central amb un escenari. Hi trobem una gran diversitat d’espècies, les quals es troben descrites minuciosament en el llibre d’Àngel M. Hernández (1997: 120-136).
Més cap a ponent, el parc ha estat ampliat recentment de manera que ara abasta una àmplia esplanada situada a un nivell més baix, distribuïda al voltant d’un gran estany amb un sortidor, tot envoltat per desmais i altres espècies.
El Parc Municipal esta en l’Avinguda Santiga, 2 de Santa Perpètua de Mogoda.
Historia:
A la dècada dels anys quaranta del segle XX es fa un projecte urbanístic important per als perpetuencs, que seria la construcció del parc Municipal.
L’abril del 1942 va fer-se la primera proposta i el projecte s’aprovà el 20 de juliol, amb la intenció de fomentar “la cultura física conveniente para la creación de una juventud sana, fuerte y apta para el engrandecimiento de la patria”.
També es pretenia sanejar així la riba de la riera a l’alçada de Grupo escolar, trasformada en un veritable abocador, i dotar al Frente de Juventudes d’un lloc adient per a les seves activitats. El projecte inicial preveia la construcció d’un frontó, un espai per atletisme, dues pistes de tennis, instal·lació per a fer carreres a peu i en bicileta i una biblioteca a l’extrem del parc.
En total l’obra havia de costar 71.087 pessetes, de les quals prop de 30.000 eren per a expropiacions. Aquell ambiciós projecte, però , s’aplicà considerablement retallat.
Les obres del parc Municipal van iniciar-se amb l’aplanament dels terrenys l’any 1946.
Malgrat estar en obres i expropiat, l’Ajuntament va permetre continuar treballant la terra als antics propietaris, ja que “con la escasez renuente de productos comestibles conviene aprovechar todos los recursos”.
Al novembre el consistori autoritzà aquests conreus un any més, atès que “por el momento no puede realizarse obra alguna en dicha parcela y que su cultivo constituye una aportación de alimentos en estos tiempos tan necesarios”. Malgreat això, una vegada aplanat el terreny van fer-se petits treballs de manteniment com arrencar herbes, regar arbres..
Les obres definitives van endegar-se el gener del 1947 i el parc va ser inaugurat uns mesos més tard.
El Parc Municipal es troba situat a l’Avinguda de Santiga i a ponent de la Riera de Caldes.
Deu el seu nom al fet de ser el primer parc recuperat per al municipi.
És una bonica i espessa pineda molt definida.
Presenta vàries escultures repartides per aquest espai.
És un espai de lleure per a petits i grans, amb pistes de petanca, una font,
una font ornamental que no raja sempre
i jocs per a la mainada.
El parc té una superfície de 10.137 m2.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa deMPC.: Goretti Vila i Fàbregas
El dipòsit distribuïdor d’aigües de la Talladaés un dipòsit distribuïdor per Sant Guim de Freixenet i la Tallada construït davant la necessitat urgent d’aigua durant l’estiu, quan la població creixia pels molts estiuejants que hi anaven per gaudir d’un entorn favorable per la cura i prevenció de la tuberculosi.
Viquipèdia
Construcció situada en un lloc elevat, vora la carretera d’accés a la Rabassa i Sant Guim de la Rabassa, i pròxim al nucli urbà de la Tallada. La seva estructura és de planta rodona i coberta circular, amb ràfec de teula.
L’obra presenta un sòcol de ciment, ressaltant un treball motllurat amb franges estretes en forma de marc, tot imitant plaques de pedra. Per sobre, un fi arrebossat que cobreix la resta d’edifici. Sota el ràfec de la coberta exterior, es disposa una cornisa de maó amb una decoració dentada.
La Cista megalítica dels TresReis esta al costat dret de la carretera BV-1031 direcció Els Prats de Rei.
Passat el trencant de Ca l’Oller, el següent a la dreta al municipi de Rubió, esta indicat prt cartells.
Historia:
El sepulcre dels Tres Reis fou excavat l’any 1964 sota la direcció arqueològica de Ricard Batista i Noguera, de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona.
Es troba situat al costat de la carretera BV-1031; via de comunicació ancestral utilitzada durant l’edat mitjana i possiblement també durant l’edat del bronze com a via de transhumància.
A tocar de la carretera BV-1031, passat el km 5 es localitza la cista megalítica (Dolmen) dels Tres Reis, ubicada en un petit turó prop de Ca l’Oller.
Es tracta d’una construcció funerària del tipus cista, formada per la cambra funerària i el túmul.
La cambra de planta rectangular, està formada per cinc lloses sorrenques col·locades verticalment que delimiten la cambra.
La llosa de la coberta ha desaparegut.
La cambra presenta una orientació est-oest.
El sepulcre està envoltat per un túmul de planta circular de 8,20 m de diàmetre.
Els treballs d’excavació van permetre recuperar 230 fragments de ceràmica a mà i set peces dentàries pertanyents a individus d’edat adulta.
Observacions:
Segons els excavadors el sepulcre havia estat alterat per antigues intervencions fet que havia ocasionat la modificació de l’estratigrafia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.
El Jaciment paleontològic de can Prat Barrina s’arriba per la C-25, sortida 114. I agafar la carretera BV-3009 i seguir la pista asfaltada fins quasi Castelltallat. Desviar-se per la pista asfaltada W i N.
Historia:
Al segle XX tot aquest sector estava cobert de terra i va ser per l’activitat d’una explotació de carbó (les mines del Siller de Bertrans) que es va retirar el recobriment i va aflorar la roca natural amb una gran quantitat d’icnites, que es trobaven en molt bon estat de preservació.
Aquestes mines van estar en actiu a les dècades de 1940 i 50.
Al Bages s’han trobat restes de l’Oligocè en el jaciment lacustre de Fonollosa-13, amb primats, rosegadors i insectívors.
També s’han trobat mamífers fòssils d’aquesta època a la Costa de la Vila (Castellnou) i a Santpedor.
Jaciment paleontològic que consisteix en un conjunt d’icnites (petjades fossilitzades) sobre una plataforma de roca calcària.
El jaciment, que es troba al costat mateix d’un camí rural, uns 700 m al sud de la masia del mateix nom, té un gran interès que és el millor d’aquestes característiques quant al seu estat de conservació, extensió i quantitat d’icnites.
Les petjades o icnites corresponen a l’època geològica de l’Oligocè, compresa entre 34 i 23 milions d’anys enrere, i van ser fetes molt probablement per l’espècie Entelodon magnum: un antecessor o parent dels actuals senglars.
El jaciment ocupa un espai de 200 m. quadrats, en el qual hi trobem petjades diverses, sobretot en tres zones: a la part més elevada (a l’esquerra de l’espectador), a l’extrem oposat i entremig.
Les petjades formen diferents “camins” o carrerades, i especialment és visible una banda molt trepitjada a la zona central, que va d’est a oest.
Les petjades tenen formes i profunditats diferents, amb un diàmetre d´entre 10 i 20 cms i uns 15 cms de profunditat.
Les més característiques són del tipus didàctil (de dos dits), però d’altres tendeixen a formes més ovalades i també n’hi ha de tridàctiles (amb tres dits).
Les variacions de la forma són conseqüència més aviat del grau d’humitat del fang en el moment que les petjades van ser impreses. La distància entre les petjades és d´entre 0,5 i 1 metre.
Moltes encara conserven l´argila que les fossilitzava. Fa 30 milions d’anys el terreny on ara hi ha la serra de Castelltallat era una zona plana amb llacs i tolls més o menys efímers.
L’indret on ara hi ha la masia de can Prat Barrina era un lloc de pas habitual de manades d’animals que anaven a abeurar a aquests llacs, i sembla que els que més van trepitjar aquestes terres pantanoses eren de l’espècie Entelodon magnum.
Aquests mamífers de pes considerable van deixar les seves petjades sobre el fang humit que, molts anys després, acabaria transformant-se en roca calcària. El context de flora i fauna associats suggereixen un clima subtropical.
Observacions:
El lloc està habilitat amb un plafó informatiu i didàctic del PEIN Serra de Castelltallat
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
El Torrent de Can Badal esta en Valldoreix, entre la zona de Mas Fuster i les masies de Can Badal i de Can Cussó.
Historia:
L’any 2022, l’EMD Valldoreix va invertir prop de 40.000 euros en el projecte de renaturalització del torrent de Can Badal. Va rebre una subvenció de 28.300 euros procedents de la Generalitat de Catalunya, dels fons europeus FEADER.
Es van fer millores en la passera de fusta existent, es va instal·lar una vorada de fusta per contenir les terres, es feren aportacions de material amb una barreja de sauló, pedra i calç.
Es realitzà una repoblació vegetal amb helòfits, es consolidà la llera, es va construir una bassa de laminació al voltant del camí de la Salut, on es plantaren espècies vegetals autòctones helòfits, arbustives de ribera i roures.
També, es va retirar la canya americana, atès que es tracta d’una espècie invasora.
Entorn del torrent de Can Badal, hi trobem exemplars de pi pinyer, pi blanc i alzina:
El Pinus pinea és de la família de la pinaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és pi pinyer. Pinus és el nom llatí dels pins i pinea és el nom llatí dels pinyons. L’arbre pot superar els 25 metres d’alçada, de capçada densa, amb forma de para-sol, que abasta entre els 6 i els 12 metres d’ample, amb el tronc recte i cilíndric.
L’escorça és molt gruixuda, de color marró vermellós, amb plaques que es poden desprendre.
Les fulles són acícules en grups de dos, rígides, punxants, entre 10 i 20 centímetres de longitud i entre 1,5 i 2 mil·límetres de gruix.
El Pinus halepensis Mill és de la família de la pinaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és pi blanc. Pinus és el nom llatí dels pins i halepensis és la procedència d’Alepo, al nord de Síria.
L’arbre pot créixer entre els 12 i els 25 metres d’alçada, amb la capçada poc densa, amb forma arrodonida o irregular, entre els 4 i els 10 metres, amb el tronc gruixut i, fins i tot, tortuós. L’escorça és llisa, de color gris clar i, amb el pas dels anys, esdevé de color marró vermellós i esquerdada. Les fulles, formades en grups de dos, són fines i flexibles, fan entre els 6 i els 9 centímetres.
El fruit són pinyes allargades, amb forma cònica, pedunculades, entre els 6 i els 12 centímetres de longitud i al voltant de 4 centímetres d’ample, de color marró.
El Quercus ilex L és de la família de la fagaceae, originari de l’àrea mediterrània. El nom comú en català és alzina. Quercus és el nom llatí de les alzines i els roures i ilex és el nom amb què els grecs anomenaven les alzines.
L’arbre pot fer entre els 20 i els 25 metres d’alçada, amb capçada esfèrica, ampla i densa. L’escorça és llisa i de vers grisenc, però amb el pas dels anys aquestes prenen unes tonalitats grises i amb escletxes verticals. Les fulles, fan entre 3 i 8 centímetres de llarg, de color verd fosc i brillant i, per l’interior són clares i pubescents.
El torrent de Can Badal està situat a Valldoreix, entre la zona de Mas Fuster i les masies de Can Badal i de Can Cussó.
Es tracta d’un corredor i connector biològic de l’eix Cerdanyola del Vallès – Sant Cugat – El Papiol, i forma part de la connexió entre els rius Besòs i Llobregat.
Entorn del torrent, hi trobem exemplars de pi pinyer, pi blanc i alzina.
Entre arbustos i matollar, hi creixen les següents espècies: pi pinyer, pi blanc i alzina i romaní.
Cal Cussó:
Masia tradicional de petites dimensions. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants, amb teula àrab. És formada per diferents cossos, el de l’esquerra probablement afegit posteriorment.
La façana principal presenta una distribució asimètrica. A la planta baixa hi ha el portal d’entrada, amb arc de mig punt construït amb maó col·locat a sardinell sobre carreus de pedra als brancals. A l’esquerra del portal hi ha una petita finestra, i a la dreta una altra finestra, amb reixa de graella. A sota hi ha un pedrís per seure. Al primer pis trobem tres finestres. Dues estan situades en el mateix eix vertical que el portal i la finestra de la dreta a la planta baixa, mentre que la tercera es troba a l’esquerra, prop de l’angle. La façana és arrebossada, amb una franja inferior que deixa vist el parament de maçoneria, amb pedra escairada als fonaments i als angles. El ràfec és senzill.
A la façana nord hi trobem petites finestres amb muntants d’una o dues peces, sense cap ordre o simetria, així com tres contraforts. A la façana posterior hi ha una porta amb arquitrau, uns graons i diversos cossos auxiliars.
A l’interior de la masia es conserva un forn de llenya de forma helicoidal situat en un mur de l’edifici.
Can Badal:
Masia possiblement d’origen medieval que ha conservat força bé la seva tipologia tradicional. El cos principal és de planta rectangular, i consta de planta baixa i un pis, amb teulada a doble vessant. Queda envoltat de diverses construccions auxiliars.
A la façana principal hi ha el portal d’entrada i dues obertures. A la planta pis n’hi ha dues més, pràcticament al mateix eix vertical que les inferiors. En totes les façanes les obertures són força petites, excepte en la posterior, on les obertures han estat molt modificades amb motiu dels usos que la masia va tenir des de principis del segle XX. En un costat de l’edifici es conserva un portal amb brancals, impostes i arc rebaixat, fet amb maons motllurats i col·locats a sardinell. Els murs són de maçoneria i arrebossats. A la teulada, situat al mig del carener hi ha una xemeneia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural
Autoria de la fitxa per a MPC: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
fonts naturals, aigua, muntanya i més 