Casal del Puig de la Balma anomenada familiarment cal Masover, és un edifici que aprofita una gran cavitat a la roca que s’obre a sol ixent, amb clars avantatges defensius, d’estabilitat tèrmica i d’estalvi de materials constructius, situada al municipi de Mura (Bages).
Situat al mig del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac,
Tant punt s’arriba a la gran Balma, hi han dos Alzines destacables a poca distancia una de l’altra.
La primera, te el tronc gruixut i amb moltes branques,
aquestes plenes de fulles formant una bonica capçada.
A pocs metres esta la segona Alzina,
te un tronc molt alt i gruixut.
Aquesta amb poques branques i poc llargues, per tant no te masses fulles.
Al ser una zona molt humida han crescut i conservat molt be.
El Torrent de Fonollosatambé anomenat riera de Fonollosa és un afluent per la banda dreta del riu Cardener. Al seu curs inferior enllà del municipi de Fals pren el nom de riera de Fals.
Travessa íntegrament la comarca del Bages. Té una llargada d’uns 30 km, amb un recorregut de nord-oest a sud-est fins a arribar a Fonollosa; i d’oest a est des d’aquesta població fins a la desembocadura al Cardener, dins el terme municipal de Sant Joan de Vilatorrada. Bona part segueix el curs de la BV-3008.
Neix a la Serra de Castelltallat (Sant Mateu de Bages) de la unió de diversos torrents i al llarg del seu recorregut, que és paral·lel i pròxim al de la riera de Rajadell, rep els torrents anomenats de la Vall, del Màrtir, de Cererols i de Perejutge.
Al seu pas per Fonollosa forma uns cingles de fins a tres-cents metres de fondària que s’allarguen durant uns deu km. A Sant Joan de Vilatorrada rega un interessant bosc de ribera de caducifolis on destaca l’àlber, el freixe de fulla petita, el pollancre i el salze.
El cabal és poc important i irregular, ja les precipitacions a la conca mai no superen els 600 litres per metre quadrat anuals, amb una secada estival acusada.
El 2005, l’aigua era de qualitat dolenta pel vessament de les aigües residuals de Fonollosa sense qualsevol tractament. En aquest 20 anys que han passat es aigua molt millor.
Es tracta com es veu d’una obaga de gran extensió, densament ocupada per un bosc bàsicament de pinassa i alzina.
L’interès d’aquesta zona com a patrimoni natural, és per la frondositat del bosc, especialment al cantó de migdia de la Vall, radica per ser una de les zones boscoses més ben conservades del municipi.
El seu edifici principal és el castell de Castellar, l’església i la rectoria estan situades en un flanc del turó del castell, amb el que formen un conjunt monumental del qual destaca la silueta del campanar.
Al final del carrer principal hi ha un safareig a tocar d’uns conreus.
Es d’obra rectangular i amb parets gruixudes.
No esta cobert, i te tres lloses inclinades per rentar-hi la roba.
La Font de Santa Margarida esta al Regadiu Vell, s’arriba pel carrer de la font de Santa Margarida de Navarcles.
Historia:
La font rep el nom per la proximitat amb la capella de Sant Bartomeu, on hi havia un altar i una imatge dedicats a santa Margarida que tenien molta devoció.
És una font molt antiga, ja documentada al capbreu de Navarcles de 1338, quan es descriu les propietats de Pere de Cura.
La font es devia refer diverses vegades, i en una d’elles es deixà la següent inscripció gravada: “Avui 7 9bre 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida“.
L’aigua d’aquesta font s’utilitza per regar els horts del Regadiu Vell o de Santa Margarida almenys des del segle XIV.
Font situada enmig del Regadiu Vell, en un camí entre els horts.
No fa masses anys es va remodelar, hi ha al costat del carrer i els Horts hi ha una capelleta amb la santa,
El rec amb l’aigua passa per seu costat en la part baixa.
El verdader naixement, esta accedint per un camí que puja a l’esquerra fins arribar a un mur de contenció de pedra,
on hi ha encastats tres tubs de ferro d’on brolla l’aigua, que cau sobre unes piques de pedra situada al nivell del terra.
Diferents sobreeixidors canalitzen l’aigua cap als recs dels horts.
Observacions:
Inscripció sobre una pedra: “vull 79e 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida”. Inscripció en una altra pedra: 1706. Inscripció en una altra pedra: “Any 1818”.
L’aigua és la que brolla de manera natural del terreny. No és aigua potabilitzada.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la Fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
L’incendi del Pont de Vilomara de 2022 va ser un incendi forestal que es va originar al migdia de diumenge 17 de juliol, al terme municipal d’El Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Va ser considerat de gran potencial.
Per a més detalls podeu veure l’enllaç de Viquipèdia:
Destacant dos àrees amb horts dins de Navarcles, el Regadiu Vell (Horts de la Riera i de Santa Margarida) i el Regadiu nou en el Sector oest de Navarcles.
Hi ha una tercera àrea d’horts, coneguda per Molí d’en Serra.
Situats entre el pont del Molí d’en Serra i la fàbrica, als marges del riu Calders.
Molí d’en Serra
Estan alimentats els horts gràcies a l’aigua de la Canal de la Fàbrica del Molí d’en Serra.
Es una continuïtat del Regadiu Vell, separats per la carretera BV-1221.
La Font d’Aguilar, esta entre l’entorn del Centre Cultural i l’Ajuntament d’Aguilar de Segarra.
Va ser construïda amb motiu de la portada d’aigües al municipi el 1983.
Esta feta de pedra sense escairar lligades amb morter. Sobre una plataforma de pedra amb planta circular, elevada uns 0.30 m del nivell de circulació, s’aixeca un mur de 1.70 m d’alçada coronat per lloses de pedra planes.
En aquest mur hi ha una placa commemorativa de la inauguració de la font en què es llegeix “Aguilar de Segarra portada d’aigües. Inauguració pel molt honorable president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley, el dia 12 de novembre de 1983”.
La font d’aixeta polsador, està formada per una pila de pedra rectangular, aguantada per un pilar circular.
El Pou d’Aguilar, esta a un nivell més inferior a la font i front l’edifici de l’Ajuntament.
Es d’estructura circular amb una portella metàl·lica, amb una roda per bombar l’aigua.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 