Mas de Les Caseses troba documentada l’any 1005. Es tracta d’una masia de grans dimensions formada per diversos volums adossats en paral·lel originant un edifici de dimensions notables.
Esta situat al costat de la carretera B-432 al Km 0, amb la confluència de la carretera BV-4405 d’Olost
Adossat a una de les parets del Mas, hi ha un destacat Pou-Cisterna.
S’alimenta de la pluja, des de la teulada un canaló porta l’aigua a dins, te una corriola per treure-la, per us intern de la finca.Te una petita teulada. Disposa d’una entrada a un nivell mes baix.
Es considera colònia de gats qualsevol lloc on es reuneixen gats, com un parc, un jardí, un pati, un carrer poc transitat, polígons industrials, entre altres…
A Prats de Lluçanès en tenen una a prop de la plaça Sector Industrial Sud de Prats de Lluçanès.
Esta format per dos casetes o refugi curiosos. Una es un contenidor antic per vidre i l’altre una caseta de fusta, tots dos amb diferents nivells on viuen els gats.
El Molí de Vilalta esta a 350 metres de la carretera C-154, punt quilomètric 37’200 de Santa Maria de Merlès. El molí de Vilalta es troba situat a la riba oest de la riera de Merlès, a prop de la C- 62 de la cruïlla on esta el Restaurant de Sant Cristòfol.
Restaurant de Sant Cristòfol
Historia:
L’antic molí de Vilalta probablement correspondria al segle XVII.
L’any 1718 el molí de Vilalta consta en el capbreu del baró de la Portella com a molí fariner i draper (antigament una farga) situats en un mateix casal, confessant tres moles, un casal, una resclosa i un rec.
El cens anual era d’un capó pel molí fariner i 11 lliures pel molí draper, cens que s’havia de pagar per Nadal.
El molí es va ampliar al segle XIX en convertir-se en serradora.
Fins a mitjans del segle XX el molí encara va continuar funcionant.
Es tracta d’un gran edifici de planta rectangular format per dos nivell de soterrani i tres plantes, amb teulada de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior. Està construït amb murs de maçoneria de pedra irregular amb morter i cantonades diferenciades amb carreus de majors dimensions. Presenta una disposició regular de les obertures les quals estan emmarcades amb brancals de maó i coronament de maó pla.
La façana principal, orientada al sud, presenta, a nivell de soterrani inferior, el carcabà i sortida d’aigües del molí amb una obertura de volta de canó emmarcada amb pedra treballada. Sobre el carcabà, i encara a nivell de soterrani, hi ha una sala on s’hi ubicava un molí escairador. Aquesta presenta una petita finestra emmarcada amb maó. A nivell de planta baixa hi ha quatre finestrals (el de l’extrem dret tapiat) i dues portes d’accés. La porta de l’esquerra és la única obertura emmarcada amb brancals i llinda de pedra bisellada i presenta la data de 1886 inscrita a la llinda. Al primer pis hi ha sis finestrals (el de l’extrem dret tapiat) i al segons pis, que estava destinat a l’habitatge, s’hi obren sis finestres balconeres, la de l’extrem dret també tapiada.
La façana est presenta a nivell de soterrani una finestra emmarcada amb monòlits de pedra treballada. La resta de la façana presenta dues obertures per planta; les del pis superior són finestres balconeres.
La façana nord presenta a nivell de segon pis set finestres de menor dimensions, una de les quals està tapiada. Als nivells inferiors s’hi adossa una estructura. La part inferior d’aquesta estructura està construïda amb maçoneria de pedra i corresponia a l’antic molí fariner; presenta a la part inferior un carcabà i un portal emmarcat amb pedra bisellada. La part superior construïda amb obra és una reconstrucció ja que aquesta part es va cremar. S’adossa a aquesta estructura la bassa del molí, construïda amb un mur de maçoneria de grans carreus, que també engloba la part posterior de l’hostal de Vilalta.
La façana oest dóna al pati davant de l’hostal de Vilalta. Té l’accés a nivell de primer pis a través d’una porta coronada amb arc rebaixat. Al costat esquerra de la porta hi ha una finestra també coronada amb arc rebaixat. Al nivell de segon pis hi ha dues finestres balconeres, la de l’esquerra tapiada.
Observacions: Conserva la sala de màquines amb la maquinària del mol
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Font de la Bernadeta esta a 50 metres de la carretera BP-4653, punt quilomètric 0’400, al costat del camí del santuari de la Mare de Déu de Lurdes de Prats de Lluçanes.
Historia:
La font de la Bernadeta va ser construïda l’any 1968.
Dos anys més tard, el 1970, s’hi va instal·lar la imatge de la Bernadeta.
La font de la Bernadeta està situada a l’oest del santuari de la Mare de Déu de Lurdes, a tocar del camí asfaltat que hi condueix i uns metres davant la seu dels bombers, quedant separat d’aquesta per la carretera BP-4653. S’accedeix a la font trencant a mà dreta des del camí que condueix al santuari.
La font està formada per una estructura de còdols, totalment recoberta a la part superior per diverses plantes enfiladisses.
A la part esquerra de l’estructura, de menor alçada, els còdols formen una pica sobre la qual en sobresurt l’aixeta metàl·lica, decorada amb la petxina de Santiago.
A la part central de l’estructura, en una petita cavitat protegida per reixes de ferro, hi ha la imatge de Bernadeta.
El voltant de la font queda ocupat per una petita esplanada de gespa on s’hi troben diversos bancs de pedra (alguns dels quals són llindes d’algun edifici reaprofitades),
i una taula també de pedra, formada per una mola i el peu decorat amb còdols.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Font del Clotet esta situada a 100 metres de la carretera BV-4401, punt quilomètric 18’800 de Prats de Lluçanès.
Historia:
La font del Clotet, que rep aquest topònim per la seva posició enclotada, s’utilitzava per abastar la masia del Soler de n’Hug.
Antigament, aquesta masia comptava amb aquesta font per a l’ús humà, i amb la font de l’horta del Soler per a regar l’hort i abeurar el bestiar.
La font del Clotet està situada en un punt enclotat prop del Soler de n’Hug, tot i que a l’altre cantó de la carretera BV-4401, a l’extrem oest del terme municipal.
S’accedeix a la font a través d’un corriol estret que descendeix uns cent metres des de la carretera BV-4401, a l’altre cantó del trencant que condueix al Soler de n’Hug.
Un cop s’han descendit els cent metres de camí, s’arriba al rec que prové de la zona de Teulats i que forma un gorg circular.
A l’extrem est d’aquest gorg, ubicat en un espai fresc i ombrívol, hi ha la font.
La font està formada per una estructura moderna d’obra arrebossada i adossada a la balma (actualment tapada per la vegetació), dins la qual hi ha el dipòsit que acumula l’aigua que brolla per la font.
Al lateral de l’estructura hi hauria de brollar l’aigua, però algun defecte en la canalització provoca que l’aigua es filtri per sota l’estructura.
A uns metres de l’estructura, seguint el semicercle que forma la balma que ressegueix el gorg, hi ha diversos punts per on raja l’aigua, creant formacions de formes capritxoses.
L’entorn de la font, ocupat pel gorg resseguit per la balma, està format per vegetació diversa, barrejant-se l’ambient de bosc amb el de ribera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Els Plàtans més destacats estan en la carretera BP-4653 entre els punts quilomètrics 0’100 i 0’900 de Prats de Lluçanès.
Historia:
Antigament, totes les vies d’entrada i sortida del nucli urbà estaven delimitades per fileres de plataners a banda i banda, essent especialment llarga la que arribava des de Lluçà, l’actual C-154.
Els plataners eren especialment apreciats a l’estiu, ja que oferien una refrescant ombra als carros i carruatges que transitaven pel camí.
Amb l’arribada de nous vehicles més grans i ràpids, els plataners van ser talats, als anys setanta, per l’estretor del pas que deixaven.
Els plataners de Prats de Lluçanès estan situats a la carretera BP-4653, a l’entrada al nucli urbà de Prats de Lluçanès per l’oest, al sud i a l’est del santuari de Lourdes, i a dins del nucli urbà, en el passeig Lluçanès i el carrer Reforma. D’una banda hi ha una quinzena d’exemplars de plataners disposats a banda i banda de la carretera, tot i que especialment al costat nord, alguns plantats modernament.
Els de majors dimensions, i per tant més vells, es troben emplaçats davant del restaurant cal Quico, i els que flanquegen l’entrada del camí que condueix al santuari de Lourdes. D’altra banda, també hi ha diverses fileres de plataners que a l’estiu donen ombra a la majoria del passeig Lluçanès, des de l’extrem nord, a la font del doctor Grau fins a la seu de l’ajuntament, cal Bach; i una dotzena de plataners que flanquegen el carrer Reforma pel costat oest.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia
A la Cadira d’en Galceran s’arriba per la pista forestal de la carretera C-154, punt quilomètric 32’400.
S’arriba fàcilment a peu o amb vehicle per Prats de Lluçanès, pel camí d’accès a la casa El Grau.
Historia:
En el llibre “Lo Lluçanès”, escrit per l’excursionista Pelegrí Casades a finals del segle XIX (va ser editat per primera vegada l’any 1897) hi ha una petita referència a aquest indret: “…a l’extrem de la planura, hi ha la Cadira del Galceran, bech de roca que afecta talment l’assiento y respatller d’aquell moble. Pren aquest nom del guefe de les tropes carlistes de la guerra dita dels set anys, que acostumava a vigilar desde aquell punt estratègich tota la vall de Marlés, los plans de Sagàs, part del Bergadà, los serrats de la Guardia, de Pinós y Sant Maurici y los montanyams que dominen aquell comarca y’ls pobles d’aquella part de l’alta montanya”
Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 – 8 o 9 de setembre de 1836) fou un militar català
Biografia:
Fill de Jeroni Galceran Lleopart i Antònia Escrigas, era l’hereu després de la mort del seu germà gran, es feu paraire, com el seu pare. Es casà a Prats de Lluçanès el 22 de maig de 1819 amb Serafina Terrés i Comas, filla d’una família benestant de paraires vinguts d’Olvan. El seu primer fill, Jeroni Galceran i Terrés, nasqué el 21 de maig de 1820.
A finals del Trienni Liberal va convertir-se en comandant d’una partida reialista durant la Guerra de la Regència d’Urgell i obtingué del rei l’Escut de la Fidelitat i una petita pensió que l’ajudà a crear i mantenir un batalló de voluntaris. Desencantat amb el caire del govern de Madrid va recolzar un absolutisme radical. L’1 d’abril de 1827, coincidint amb la Fira de les 40 hores, participà amb Joan Cavalleria de Ripoll i Josep Bosoms, Jep dels Estanys del Berguedà, en l’aixecament dels Malcontents a Ripoll, tot encapçalant una partida que va derrotar els Mossos d’Esquadra.
Després de l’aixecament van néixer els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc, i morí la seva dona després del naixement del seu darrer fill el febrer de 1829. A principis de la dècada de 1830 era el comandant de quatre companyies de reialistes que havia format, i s’aixecà a Prats de Lluçanès el 5 d’octubre de 1833 a principis de la Primera Guerra Carlina, però la seva revolta va ser sufocada per Manuel de Llauder i de Camín, i Galceran va fugir a França; va ser indultat en 1834, però la seva família hagué de dormir cada nit dins de la vila emmurallada i posteriorment fou desterrada mig any a Igualada.[3] En tornar van preparar un nou aixecament carlí i foren obligats de nou a dormir dins la vila emmurallada.
Tot i que es diu que Josep va morir a la cadira d’en Galceran, de Prats de Lluçanès, mentre es mirava el moviment de les tropes a la Vall de Merlès, només va ser únicament ferit, ja que hi ha constància que va traspassar la frontera Francesa acompanyat pels seus fills i altres cabdills carlins.
La Cadira d’en Galceran està situada en la carena que separa la vall de Merlès de l’altiplà sobre el que es troba el poble de Prats de Lluçanès, a l’oest de la masia del Grau (en terme municipal de Lluçà)
i just en el punt més alt de la carena, on hi ha la divisió entre els termes municipals de Santa Maria de Merlès i Lluçà.
Es tracta d’una formació rocosa situada en un punt elevat, a l’extrem del qual hi ha rebaixada a la roca la forma d’una cadira, actualment força erosionada.
Es creu que el cap de les tropes carlistes Josep Galceran i Escrigas l’utilitzava com a punt de vigia per a controlar els moviments de tropes en la vall de Merlès i l’àrea circumdant durant la primera guerra carlina.
Actualment aquest punt ha perdut visibilitat pels arbres que han crescut per la vessant de Santa Maria de Merlès,
en l’anomenada costa de Borralleras,
però encara és possible divisar una gran àrea al voltant de la vall de Merlès entre el brancam.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia
